Sembla que el resultat d'aquestes eleccions espanyoles ha deixat en estat de xoc PP i PSOE, els dos partits que fins ara remenaven les cireres, i també Ciudadanos, el partit que tenia tan, tan, tan coll avall que arrasaria, que la seva militància, durant la campanya, ja rebia Albert Rivera amb crits de "President! President!". Però la realitat acostuma a ser força més prosaica que els deliris de grandesa i s'ha expressat així: El PP, amb el pitjor resultat dels darrers vint-i-dos anys, ha passat de prop d'onze milions de vots a set; i el PSOE, amb el pitjor resultat de la seva història, ha passat de set milions a tan sols cinc i mig. Ciudadanos, per la seva banda, que partia de zero i donava per fet que seria clau per a la governabilitat de l'Estat espanyol, s'ha quedat amb només tres milions i mig de vots i quaranta escons que no sumen a favor del PP ni del PSOE. Una altra cosa són els discursos, és clar. Qualsevol alienígena que la nit electoral hagués escoltat Mariano Rajoy, Alícia Sánchez-Camacho, Pedro Sánchez, Carmen Chacón, Albert Rivera o Inés Arrimadas hauria donat per fet que havien guanyat les eleccions per majoria absoluta. Però darrere d'aquella màscara, hi havia una cara desencaixada. Els veïns del búnquer ultranacionalista espanyol s'han quedat tancats a dins i ara no troben la clau per sortir-ne. El més curiós, però, és que eren precisament ells els qui feien befa davant la possibilitat que Catalunya torni a celebrar eleccions el març vinent. Ara, però, ves per on, resulta que són ells els qui podrien veure's abocats a repetir les seves. I també trontollen els noms de Mariano Rajoy i Pedro Sánchez en benefici de Soraya Sáenz de Santamaría i Susana Díaz. La vida té aquestes ironies.
En l'àmbit dels partits independentistes que concorrien a les eleccions, Democràcia i Llibertat i Esquerra Republicana, sumen 17 escons de 47 possibles, que són ben pocs. Però encara que haguessin aconseguit tots 47 i volguessin sumar-los a Podemos, en defensa d'un quimèric referèndum, no passarien de 116. Molt per sota dels 176 necessaris per a la majoria absoluta, i a anys llum dels 234 imprescindibles per a reformar la Constitució espanyola i introduir-hi el dret a l'autodeterminació de Catalunya. Però què passaria si, posats a somniar, a més dels 47 catalans, Euskadi i Navarra aportessin la totalitat dels seus 23 diputats? Doncs res, perquè tot just arribarien als 139. I és que la Cambra Baixa espanyola no és un Congrés, és una Presó.
De tota manera, hi ha hagut una nota d'humor. L'ha posada l'associació d'extrema dreta i ultranacionalista espanyola 'Societat Civil Catalana', que ha dit que aquestes eleccions han demostrat que "l'opció independentista és minoritària". L'independentisme encara riu, en llegir-ho. Té gràcia això de atribuir-se els vots dels catalans que no han votat perquè no consideren Espanya el seu país, o que han votat Podemos per fer la guitza al búnquer, però que en un referèndum votarien a favor de la llibertat de Catalunya. I encara té més gràcia que els qui diuen aquesta atzagaiada siguin els mateixos que tenen autèntic pànic a un referèndum d'independència. Sí, pànic, autèntic pànic. Per què deu ser? Hi ha dos catalans, tanmateix, amb qui, a més del pànic, poden compartir l'estat de xoc. Es diuen Duran i Lleida i Ramon Espadaler.