Ja fa molt de temps que Televisió de Catalunya ha abandonat la llengua. No ho ha fet de manera formal, perquè els seus lingüistes continuen treballant-hi, però aquests, com és lògic, només supervisen els textos que els arriben. Dels que no els arriben –i n'hi ha molts–, no en saben res, tant dels serveis informatius com de la resta de programes. Els dramàtics ocupen un altre espai i no hi entrarem. Aquest abandonament es podria raonar en el sentit que la major part dels professionals que avui treballen davant la càmera han estat escolaritzats en català i ja no cal fer-los el seguiment que exigirien els d'edats més grans. És lògic. A més, el domini absolut de la llengua nacional ha de ser un requisit bàsic de tot professional de la paraula, ja sigui redactor o presentador. Si no té cap sentit que un fuster desconegui l'ús del ribot, tampoc no en té que un periodista desconegui la llengua amb què treballa.

En la praxi, malauradament, no és així. La influència de la llengua espanyola és tan forta, tan invasiva, que els barbarismes són una constant, la sintaxi se'n ressent i l'arquitectura del català, en general, trontolla com una cabana infantil en un dia tramuntanat. El problema és que això, que és excusable en un fuster, en un forner o en un pastisser, no és admissible en professionals d'una televisió pública. I tanmateix dia sí i dia també sentim: "quallar" (per 'reeixir'), "carrera" (per 'cursa'), "cantera" (per 'planter'), "despedida" (per 'comiat'), "valiós" (per 'valuós'), "vivenda" (per 'habitatge'), "tombona" (per 'gandula'), "verosimil" (per 'versemblant'), "voltereta" (per 'tombarella'), "els demés" (per 'els altres'), "donat que" (per 'atès que'), "no fugeix" (per 'no defuig'), "majoria aplastant" (per 'majoria aclaparadora'), "ningun equip" (per 'cap equip'), "rendir homenatge" (per 'retre homenatge'), "arrel d'un comentari" (per 'arran d'un comentari'), "donar-se compte" (per 'adonar-se'n'), "fer la vista grossa" (per 'fer els ulls grossos'), "estic a l'estadi" (per 'sóc a l'estadi') "tothom de peu" (per 'tothom dret'), "tassa" (per 'taxa'), "a no ser que" (per 'si no és que'), "sempre i quan" (per 'sempre que'), "per suposat" (per 'per descomptat'), "es van donar un petó" (per 'es van fer un petó'), "em dóna la impressió" (per 'em fa la impressió'), i així fins a l'infinit. Això sense oblidar la pronuncia espanyola de la 'g' de Los Angeles i la 'c' de San Francisco.

Aquests errades, lògicament, tenen noms i cognoms, però no es tracta aquí d'assenyalar ningú. És la direcció de TV3 qui ha d'actuar. És TV3 qui ha de ser conscient que el rigor lingüístic de la televisió nacional de Catalunya no pot ser inferior al d'una televisió local. Em temo, però, que aquest rigor serà impossible per la senzilla raó que el nivell de la direcció és el mateix que el dels autors de les errades, cosa que és lamentable, ja que Televisió de Catalunya constitueix, per si mateixa, un referent per a milions de catalans. Els mateixos milions de catalans que la tenen per una autoritat lingüística i que conclouen diàriament que "allò que diu TV3, està ben dit". Però no, no està ben dit, perquè si els professionals que repeteixen dia rere dia les errades esmentades tinguessin el mateix nivell d'anglès que el que tenen de català no podrien treballar mai a la BBC. Només això ja hauria de fer reflexionar TV3 i pensar que el seu desistiment de responsabilitats traeix un dels principis fundacionals de l'emissora.

Nació Digital , 9/1/2016