La censura de la senyera a la samarreta de la selecció catalana de cros és una mostra del grau de paroxisme a què arriba el nacionalisme espanyol en el seu odi contra tot allò que evoqui l'existència d'un poble anomenat Catalunya. El cas el va protagonitzar Luis Miguel Landa, exseleccionador espanyol, en qualitat de delegat de la IAAF a Elgoibar (Guipúscoa), el 24 de gener passat. Tan bon punt la selecció juvenil femenina, convidada pels organitzadors, es va situar a l'àrea de sortida, aquest individu li va barrar el pas i li va prohibir competir amb la samarreta que porten tots els equips que representen la Federació Catalana. A partir d'aquí, com explicava el diari L'esportiu, va començar una forta discussió entre Landa, Manel Fernández, cap de l'equip, i els organitzadors, que donaven suport a les atletes catalanes, que no va servir de res. Altres anys no hi havia hagut cap problema, però aquesta vegada el delegat era un xenòfob enfollit que no escoltava raons i la prohibició es va mantenir fins al punt que les atletes van haver de competir amb un pitet blanc, cedit per l'organització, que tapava la senyera.

Val a dir que el comportament del delegat encara hauria pogut adquirir unes proporcions més elevades si la prohibició s'hagués fet extensiva a les seleccions juvenil masculina i cadet i promesa masculina i femenina, que sumaven quaranta-dos atletes. Però no va poder arribar tan lluny perquè només hi havia set pitets blancs disponibles i les proves s'haurien hagut de suspendre provocant un gran escàndol. Landa, això sí, va aconseguir que la selecció juvenil femenina claudiqués.

Tot plegat, com veiem, és un acte de catalanofòbia que palesa els nivells a què arriba l'exacerbació nacionalista d'un Estat que no sols sent una profunda aversió vers Catalunya, sinó que en criminalitza els símbols i n'amaga l'existència. Hom pot dir que una cosa és Luis Miguel Landa i una altra l'Estat espanyol, en el sentit que el primer només es representaria a si mateix. Però no és cert. Luis Miguel Landa no era un simple espectador ultra que provoca un incident. Luis Miguel Landa actuava com a delegat, i Madrid, en rebre la seva telefonada per consultar-los la decisió, no li va ordenar en cap moment que rectifiqués ni tampoc no li ha obert cap expedient sancionador per haver transmès una imatge totalitària i xenofòbica d'Espanya i haver violat, amb el seu acte de racisme, els principis fonamentals de l'esport, que diuen literalment que "qualsevol forma de discriminació contra un país o una persona per motius polítics, o de raça, de religió, de gènere o de qualsevol mena és incompatible amb la pertinença al Moviment Olímpic." Encara és l'hora, d'altra banda, que la Comissió Antiviolència actuï d'ofici contra l'esmentat delegat per una conducta que és en si mateixa una acció violenta contra una col·lectivitat.

Dit això, tanmateix, hauríem d'evitar que aquest conjunt d'execrables despropòsits entelés un detall força trist, molt trist. Em refereixo a la claudicació catalana. Cal tenir dignitat, senyors! Com és possible que, davant d'un acte de catalanofòbia com aquell, l'equip català acotés el cap i acceptés submisament, amb la cua entre cames, la humiliació de tapar la bandera del seu país? Tan baixa tenim l'autoestima, que no ens fa res arrossegar-nos per terra en comptes de fer les maletes i tornar a Catalunya sense jugar? Hi ha moments, a la vida, que cal tenir un mínim d'amor propi i fer-se respectar. Perquè és realment vergonyós que una selecció esportiva convidada a una competició es vegi obligada a amagar la seva identitat per poder-hi participar, no hi ha dubte; però encara ho és més que s'hi avingui mansueta com un anyell. Que hom et falti el respecte no justifica que te'l faltis tu mateix.

El Món , 1/2/2016