Aquests dies ha estat notícia la compareixença de Laurent Gbagbo, expresident de la Costa d'Ivori, davant del Tribunal Penal Internacional (TPI) de la Haia, acusat de crims contra la humanitat. El cas, d'acord amb el respecte pels Drets Humans i la normalitat democràtica, no revestiria cap singularitat especial si no fos que Gbagbo és el primer cap d'Estat que és jutjat per aquest tribunal. Mai, abans, cap alt mandatari no havia estat obligat a asseure's davant del TPI per respondre dels actes de violència del seu govern contra milers de persones. A Gbagbo, en concret, se l'acusa d'haver utilitzat l'exèrcit per provocar una revolta que va causar més de tres mil morts i un milió de desplaçats. Fins aquí, doncs, res a dir. Cap poder no ha de gaudir d'impunitat.

Tanmateix, em sobta que els 3.000 crims de Laurent Gbagbo, comesos l'any 2010, passin davant dels 700.000 que van cometre George Bush, Tony Blair i José María Aznar l'any 2003. Em sobta, però ho entenc. Laurent Gbagbo és africà, i un expresident africà no comporta tants problemes com un expresident europeu o nord-americà. Però una cosa és entendre la covardia del TPI i una altra acceptar-la. Sobretot tenint en compte les moltes denúncies que s'han presentat contra l'anomenat trio de les Açores. Quartet, si comptem l'amfitrió José Manuel Durão Barroso, aquell mentider que el 2012 i el 2014, en qualitat de president de la Comissió Europea, feia de portaveu del govern espanyol dient que una Catalunya independent quedaria fora de la UE.

Doncs bé, han transcorregut tretze anys d'aquella guerra injusta i il·legal, que, com hem dit, va causar la mort de 700.000 iraquians –la majoria civils–, el desplaçament de prop de dos milions i mig de persones i el saqueig dels tresors culturals del país, sense que els culpables hagin pagat pels seus crims. L'únic que fins ara ha donat la cara, si es pot dir això del seu exercici de cinisme, ha estat Tony Blair, que el 2015 va justificar la barbàrie atribuint-la a "errors de planificació". Mentrestant, Aznar, president de la FAES –una aplec d'ultranacionalistes espanyols nostàlgics del 1939 disfressats d'"estudiosos socials"–, es dedica a vincular l'independentisme amb ETA. O dit d'una altra manera: ell, un individu que ja fa anys que hauria d'haver estat jutjat per crims de guerra, i que és alhora responsable d'un dels més grans i sagnants actes terroristes del segle XXI, pretén desacreditar el dret a la llibertat dels pobles tipificant com a terrorisme tot intent d'exercir-lo de manera pacífica i democràtica. Ni li ha passat pel cap que la sola privació de llibertat d'un poble ja és en si mateixa un acte de terrorisme i de profunda violència. Val a dir, però, que el veredicte de les urnes, que ha donat la majoria absoluta a l'independentisme al Parlament de Catalunya, té una gran virtut: fa desbarrar els totalitaris i mostra ben clarament qui és el veritable demòcrata i qui és el terrorista.

Nació Digital , 6/2/2016