Vaig conèixer Marcela Topor, actual primera dama de Catalunya, ara fa exactament deu anys. Va ser per raons professionals, arran de la ressenya que ella va fer del meu llibre La paraula contra el mur al rotatiu Catalonia Today, el 28 de setembre de 2006, i em va cridar l'atenció la seva extraordinària professionalitat. En el periodisme, com en la resta de professions, hi ha de tot: hi ha gent que domina perfectament les eines del seu ofici i gent que en desconeix la meitat. Marcela Topor és de les primeres. Curiosament (o no tant), no és pas això el que han destacat alguns mitjans de comunicació espanyols, sinó el seu origen. Es veu que no els agrada gens no poder dir que la dona del president de Catalunya és espanyola. Resulta que és romanesa.

Amb tot, fidels als principis racistes que defensaven Xavier García Albiol i Alícia Sánchez-Camacho, quan, a més de passejar-se per Badalona repartint pamflets amb la frase "no volem romanesos", oferien imatges que criminalitzaven aquest col·lectiu i en demanaven l'expulsió, els mitjans esmentats han trobat elements per associar l'origen romanès a la bruixeria adduint que Topor "va ser educada en les tradicions més pures de la seva Romania natal". I d'allà, és clar, com tothom sap, no en pot sortir res que mereixi ser après o tingut en compte per aquest vaixell almirall del Primer Món, que és l'Estat espanyol. Es veu que és molt primitiu això de desitjar sort al marit, en el seu primer dia com a president, regalant-li una ceràmica associada tradicionalment als bons averanys. Entenc, per tant, que també deu ser d'origen romanès la famosa tradició espanyola de menjar dotze grans de raïm la nit de Cap d'Any per tal que la sort acompanyi el menjaire.

Però no prou satisfets amb l'estigmatització de Marcela Topor per raons d'origen –ser romanesa i alhora independentista catalana és una de les coses més abominables que es poden ser en aquesta vida–, s'hi han rabejat igualment per raons de gènere. I és que la xenofòbia, el racisme i el masclisme tenen molt en comú. Per això la senyora Topor, a ulls d'aquests mitjans, no és una dona, és "la hembra rumana del presidente catalán". Les persones, segons el sexe, som homes o dones, i és en aquests termes com la gent civilitzada s'hi refereix. Referir-se a algú obviant-ne el nom i negant-li la pertinença a la condició humana indica un odi ferotge vers la seva persona i un nivell força més primitiu que el que se li vol atribuir. Però estem parlant de catalanofòbics, i per a un catalanofòbic, un català independentista no és una persona, és només un animal. Hi ha animals mascles i animals femelles. I la femella sempre és una possessió del mascle. Heus aquí per què, per a aquesta premsa espanyola, Marcela Topor no pot ser mai la muller del president –com ell és el marit de la senyora Topor–, i encara menys gaudir del títol de primera dama. Marcela Topor és només "la femella" del president". És a dir, la gata, la gossa, l'euga... Aquest és el nivell.

És el mateix nivell que els ha dut a definir la senyora Topor com a "bruixa". El mot "bruixa", com sabem, té en la nostra cultura un significat doblement pejoratiu: d'una banda, la fetilleria; i de l'altra com a sinònim d'harpia o de fúria. Harpia: "dona malvada, perversa". Fúria: "Persona, especialment dona, dominada per una ira violenta". L'objectiu subreptici, doncs, és transmetre la idea que Marcela Topor, en primer terme, Carles Puigdemont, com a president, i Catalunya, com a país, no són dignes de respecte i cal fomentar-ne el rebuig.

Ignoro si les servituds lògiques del paper que ara li ha assignat la vida, allunyaran Marcela Topor del periodisme, però seria una llàstima per totes les coses que he dit al començament. Ella no és una periodista que ha esdevingut reina per obra i gràcia d'una casa reial imposada; ella és la muller d'un president democràtic, amb dret a tenir els seus anhels personals. Cal reconèixer, tanmateix, que l'exercici del periodisme comporta una forta exposició pública –amb tot el que això significa– que no tenen altres professions, la qual cosa pot acabar essent un obstacle. Ja es veurà. Allò que compta, en tot cas –que és just allò que no suporta el periodisme nacionalista espanyol–, és que la primera dama de Catalunya és una dona intel·ligent, brillant, independentista, que parla diverses llengües i que, a diferència dels diferents presidents espanyols, no necessita intèrprets per comunicar-se amb la resta del món.

El Món , 15/2/2016