La situació de la llengua catalana, diguem-ho sense embuts, és inquietant. El cataclisme que va suposar la imposició d'una altra llengua a casa nostra ha estat demolidor, és cert. Però la recuperació d'algunes llibertats democràtiques no ha impedit que la llengua dominadora mantingui uns privilegis que es nodreixen de l'espai cruspit a la llengua catalana. Tot sovint he estat membre de jurats de premis literaris per a joves estudiants i he de confessar que, llevat d'unes poques excepcions, el nivell lingüístic és deplorable. Realment deplorable. Formalment són textos en català, és clar, però en realitat són textos en catanyol.

La situació, tanmateix, no és inquietant només per aquesta raó. Ho és, sobretot, perquè estem parlant de joves escolaritzats en català, amb tota mena d'instruments al seu abast per a dominar la llengua, i estem parlant també de l'abúlia amb què s'ho miren fins i tot molts dels qui cerquen un premi literari. Els joves són el futur, ells són els qui faran que la llengua catalana perduri o que es converteixi en un dialecte de l'espanyol. I, en aquest sentit, és preocupant que hi hagi tants joves catalans amb greus problemes d'escriptura i d'articulació d'un discurs en català. Més nois que noies, val a dir-ho. Les noies dominen força més els ressorts del llenguatge i de la comunicació, tant oral com escrita.

L'anorreament nacional i lingüístic que ha patit el nostre poble ha fet molt de mal a la llengua, prou que ho sabem. Però això encara hauria d'esperonar-nos més a protegir-la per tal que tingui a casa nostra el mateix tremp i la mateixa vitalitat que el danès a Dinamarca o el portuguès a Portugal. Tinguem-ho ben present: si una llengua no és imprescindible per a viure en el territori que la té com a pròpia és perquè n'hi ha una altra que n'ocupa el lloc. Hem d'interioritzar que ningú no parlarà la nostra llengua si nosaltres no la parlem, que ningú no la respectarà si nosaltres no la respectem. Les llengües, com tota cosa viva, no estan al marge de les lleis de la naturalesa, i a la naturalesa no sobreviu ni el més simpàtic ni el més atractiu; sobreviu el qui sap adaptar-se millor als canvis que es produeixen en el seu entorn. Ens han fet creure que la normalitat estava assolida i ens ho hem empassat. Ho hem fet per bona fe i també per comoditat, com el qui es treu un pes de sobre. Però ens cal reaccionar, perquè creure que la llengua catalana ja està normalitzada ens converteix en perpetuadors inconscients de la seva marginalitat.

El Món, 28/3/2016