L'espontani i sentit adéu a Johan Cruyff, mort prematurament a una edat en què encara hauria pogut fer un munt de coses, especialment a través de la seva fundació, ha demostrat una vegada més que allò que dóna la mesura del nostre pas per aquest món no és la vida, sinó la mort. La vida de les persones, especialment d'aquelles que, com ara Cruyff, han decidit nedar a contracorrent, que detesten l'ambigüitat i que mai no reverencien cap poder, està marcada per episodis de fortes tensions i de sonors enfrontaments que la mort, amb bon criteri, redueix a la categoria de meres banalitats. Cruyff, com sabem, va protagonitzar molts enfrontaments dialèctics i va conrear un bon nombre d'enemics. N'hi va haver que l'odiaven perquè confonien la seva assertivitat amb insolència. No suportaven que algú pogués ser tan desinhibit, tan lliure, en l'expressió del seu pensament, i, per bé que va aconseguir grandíssimes victòries, n'hi va haver molts que, mortificats per l'odi que li tenien, vivien pendents dels errors que pogués cometre per tal de clavar-li els ullals.

No tinc la certesa que Cruyff fos un home de gran cultura, més aviat diria que no, però és ben cert que era un home altament intel·ligent, i va ser amb aquesta intel·ligència, no pas amb la cultura ortodoxa, com es va obrir pas a la vida fins a forjar la figura mítica en què avui s'ha convertit. La simplicitat amb què expressava els seus lúcids raonaments o amb què mostrava la seva actitud davant la vida, feia que moltes oïdes poc reflexives menystinguessin el seu discurs. Els sonava tan simplista que hi veien més un infant que un adult. Per això reien quan el sentien dir que no necessitava atletes en el terreny de joc, sinó jugadors que fessin córrer la pilota, perquè és la pilota el que ha de córrer i no pas els jugadors. Els jugadors es fatiguen, la pilota no. I si la domines, si en tens la possessió el vuitanta per cent del temps, l'adversari només en disposa d'un vint per cent per a fer-te gol. Per aquesta raó, contràriament a la demanda de la resta d'entrenadors, que volien moviment, ell demanava cervell, perquè creia que el futbol es juga amb el cervell i consisteix a ser en el lloc adient en el moment escaient, ni massa aviat ni massa tard. Contra el cervell, els mediocres o els destralers empren la violència o allò que, dissimuladament, se'n diu "jugar al límit del reglament". I ho justifiquen dient que "el futbol és un esport de mascles", cosa que demostra que "mascle" i "cervell" mai no acostumen a fer bona parella.

Cruyff va canviar la manera de pensar en el terreny de joc aplicant-hi valors que són extensibles a altres àmbits de la vida. Ho va fer perquè era un meravellós idealista que s'estimava més perdre, tot i fer un joc brillant, que no pas guanyar fent un joc testosterònic. La testosterona pot ser útil per marcar paquet a la platja o per desqualificar persones a les xarxes socials tot amagant covardament la identitat, però no serveix per a construir valors humans edificants. El menyspreu de Sandro Rosell a Johan Cruyff, l'any 2010, per exemple, fent que retornés la insígnia de president d'honor del FC Barcelona, que li havia lliurat Joan Laporta, és una mostra de testosterònica mediocritat. Una mediocritat que si algun record deixarà serà el d'una covarda fugida.

Allò que importa, tanmateix, és que sota el mestratge de Johan Cruyff el FC Barcelona ha assolit l'excel·lència i s'ha convertit en el més lloat i admirat club del món. Un fruit exquisit de la racionalitat nòrdica i de l'enginy mediterrani. Bedankt, Johan Cruyff.

El Món , 4/4/2016