Els fets produïts el 8 de maig passat, a la zona mixta de l'estadi del Reial Madrid, en què el club va prohibir al jugador Kiko Casilla, fill d'Alcover, Alt Camp, que s'expressés en català, en resposta a una pregunta formulada per Sebas Guim, periodista de TV3, són d'una gravetat extrema i no poden restar impunes. L'endemà, davant la repercussió que el cas havia tingut a Catalunya, el club va empènyer Kiko Casilla a parar el cop amb un enfilall de mentides que el vídeo i la realitat posen en evidència.

En el vídeo és veu clarament com Casilla demana permís al cap de premsa del club, Carlos Carbajosa, per poder parlar en català –això sol ja és vergonyós–, i com aquest li respon: "No, no, en espanyol". L'endemà, curiosament, talment com si el vídeo no existís i ell mateix no hagués demanat disculpes més tard a Sebas Guim, Casilla, en una entrevista a la COPE, gosa dir que "el Madrid mai no m'ha prohibit parlar en català", i, seguint les indicacions del club, afirma que les regles diuen que a la zona mixta "primer s'ha de parlar en castellà, i després, si un mitjà ho vol fer en català, ho ha de fer a part". Fins i tot, amb vergonyosa llagoteria, arriba a culpar TV3 de l'afer i repeteix la mentida: "TV3 es va voler saltar el protocol. L'únic que es va dir va ser que primer s'atenia en castellà les televisions espanyoles". Es veu que TV3 no és una televisió "espanyola". Tot plegat, com diem, és rotundament fals, perquè com diu la Plataforma per la Llengua en la seva denúncia a la Direcció Provincial d'Inspecció de Treball de Madrid, "en el vídeo no s'observa en cap moment que es convidi el periodista a esperar-se, sinó que se li impedeix parlar en català".

La realitat, a més a més, desmenteix de dalt a baix les versions del Madrid i de Casillas. Una cosa és la sala de premsa, en la qual es pot entendre que la llengua de l'entitat tingui un lloc preferent, i una altra de molt diferent la sala mixta, en què els periodistes agafen al vol els jugadors i s'han d'espavilar a 'col·locar' la seva pregunta entre les dels companys; altrament corren el risc que els jugadors, que en aquest lloc sempre tenen pressa per marxar, no els donin temps de formular-la. La prova és que Gareth Bale, Karim Benzema, Cristiano Ronaldo o Luka Modric responen en anglès, francès, portuguès o croat, respectivament, sense demanar permís a ningú i sense que el club els ho prohibeixi. I el mateix fa l'entrenador, Zinedine Zidane, en ser preguntat en francès.

Arran d'aquests fets, un professor de la Universitat de Toronto, Canadà, i vicepresident de la North American Catalan Society, el senyor Robert A. Davidson, es va posar en contacte amb el Reial Madrid, i els va formular aquestes preguntes: "Per quina raó no deixeu que Casillas parli en català? Què té de dolent que parli una altra llengua? No m'estranya que els catalans vulguin tenir un país propi. Encara els en culpeu, tractant-los com els tracteu? Sou uns intolerants que feu vergonya. O tot plegat és un residu del passat feixista del Reial Madrid?" Com era d'esperar, no li van donar cap explicació i es van limitar a dir-li que, si no hi estava d'acord, s'adrecés a les xarxes socials. I això és el que va fer, és clar.

Fins aquí, doncs, el fet en qüestió i la seva repercussió. Però, com dic, el fet és tan greu, talment com si els negres no poguessin parlar entre ells davant de blancs, que convé aprofundir-hi, perquè constitueix un acte de racisme lingüístic absolutament repugnant. D'entrada, si, segons ens diuen, "Catalunya forma part d'Espanya", és obvi que la llengua catalana és una llengua de l'Estat espanyol. Per tant, per les raons anteriorment esmentades, constitueix una flagrant agressió la prohibició de parlar en català en qualsevol moment a la zona mixta, alhora que un greuge comparatiu amb relació als jugadors de parla anglesa, francesa, portuguesa o croata, que s'expressen habitualment en aquestes llengües amb tota llibertat.

El somriure sorneguer amb què Kiko Casilla mira el cap de premsa del Madrid, en demanar-li permís per parlar català, ja indica que és conscient dels prejudicis envers aquesta llengua en aquell club. El periodista Sebas Guim li demana que respongui una pregunta en català per a la televisió del seu país, el país de tots dos, del periodista i del jugador, i aquest riu per sota el nas. On és la gràcia? Aquest comportament és una mostra ben il·lustrativa de la baixa autoestima que arrossega el poble català, en contrast amb l'assertivitat de la gent de nacions lliures. I és que el català bon minyó sempre demana permís, demana permís fins i tot per parlar en la seva llengua dins del que diuen que és el seu Estat. Algú s'imagina quin sidral s'hauria muntat si aquest cas s'hagués produït a la inversa a Catalunya? Algú s'imagina què n'haurien dit, si el cap de premsa del FC Barcelona hagués prohibit parlar en espanyol a Iniesta, per exemple?

Pel que fa al Reial Madrid, es veu que els jugadors catalans li interessen només com a mercaderia. No posa cap objecció a l'origen català d'un jugador, per descomptat que no. I ara! Sempre, això sí, que no es noti. És a dir, sempre que no exerceixi de català. I la prova és que el club no ha demanat perdó en cap moment. Deu ser perquè d'això, en aquella casa, que tan bona sintonia va mantenir amb el règim espanyol sorgit del 1939, en diuen "señorío". I deu ser també per aquest motiu que allà, els catalans, hi tenen el mateix rang inferior que tenien els negres als Estats Units el 1939. El 15 de desembre d'aquell any, l'actriu Hattie McDaniel no va poder assistir a l'estrena de la pel·lícula "Allò que els vent s'endugué", en la qual interpretava el personatge de Mammy, la minyona, perquè el color negre de la seva pell la convertia en una persona inferior d'acord amb les lleis d'Atlanta. Setanta-sis dies després, tanmateix, el 29 de febrer de 1940, Hattie McDaniel guanyava l'Oscar a la Millor Actriu Secundària. El problema era que les normes de l'Hotel Ambassador, de Los Angeles, on s'havia de celebrar la cerimònia, no permetien l'accés de persones negres, i el productor David O. Selznick va haver de demanar que amb ella es fes una excepció. Hattie McDaniel, filla d'esclaus, va pujar a l'estrada, va fer el seu discurs d'agraïment i va tornar a seure al racó de la sala on l'havien confinat. Era negra, l'havien premiada i no podia seure al costat dels seus companys de repartiment. Es considerava que feia lleig que se la veiés. Fa fàstic, oi? Sí, és repugnant. Tan repugnant com el racisme lingüístic del Reial Madrid. El 8 de maig passat, a Kiko Casilla se li va prohibir parlar en la seva llengua. Era català i feia lleig que se'l sentís.

El Món , 16/5/2016