És agradable poder dir que en el cas d'El perfum no s'han complert les fosques expectatives que acostumen a generar aquesta mena de coproduccions europees -conegudes sorneguerament com a europúdings-, obligades a equilibrar el pes dels països que hi participen. Honesta en el seu plantejament, fidel al text original de Patrick Süskind (Columna, 2006), però amb visió pròpia i amb un disseny de producció exquisit i també amb un treball interpretatiu impecable, El perfum narra la vida d'un home solitari del segle XVIII a la recerca de la seva identitat; un home nascut en un putrefacte mercat de París, entre excrements de rata i peix podrit, que, incapaç de comunicar-se amb els altres, viu obsedit a agradar-los. Per aconseguir-ho, la naturalesa l'ha dotat d'una arma immensament poderosa –una hipersensibilitat olfactiva– que el convertirà, d'una banda, en un monstre abominable i, de l'altra, en un geni angelical. No és, per tant, la història d'un psicòpata, sinó la d'un home incapaç d'estimar però amb la facultat d'encisar el món. Només una cosa no és a l'abast del seu poder: gaudir d'ell mateix.