Els tres segles de sotmetiment de la nació catalana a Espanya s'expliquen a través de la història. Però val a dir que aquest sotmetiment ha durat tant de temps perquè ha comptat amb l'ajuda d'un bon nombre de col·laboracionistes catalans. Sense aquests individus, sense les seves misèries i traïcions, sense l'autoodi que els caracteritzava, les coses haurien rodat d'una manera molt diferent. El botifler juga un paper clau en tota colonització, sigui de la naturalesa que sigui, i els botiflers catalans van esmerçar molts esforços a emmanillar el seu poble. Els d'avui els coneixem prou, especialment els qui actuen des de determinats partits polítics o tribunes i tertúlies periodístiques, però també convé tenir presents els que actuaven en altres temps. Per això em sembla un magnífic exercici de recopilació el treball que han fet, en aquest sentit, Salvador Avià, Jordi Avià i Joan-Marc Passada en el llibre Perles catalanes. Tres segles de col·laboracionistes (Viena, 2016).

Dividit en cinc capítols i un apèndix, el llibre comença parlant-nos dels caragirats del segle XVIII i avança fins als nostres dies amb una narració molt amena de les seves "gestes" contra les llibertats de la nació catalana. Així hi trobem noms com ara el virrei Amat, militars com Gaspar de Portolà, missioners com Juníper Serra, esclavistes com Josep Xifré o Miquel Biada, colonialistes com Manuel Girona o Antoni López, o els d'abans, durant i després de la guerra del 1939, com Alfons Sala, Francesc Cambó, Joan March, Eugeni d'Ors, Carles Sentís, Josep Maria de Porcioles o Juan Antonio Samaranch. Heus aquí cinc petites perles:

• Miquel Biada i Bunyol (Militar colonialista, esclavista, especulador, repressor, industrial i ferroviari): "Biada encara és ben present i se li reten homenatges, especialment al Maresme [per haver creat la línia de tren Barcelona-Mataró]. Ara bé, un tren pot fer perdonar l'esclavisme, la repressió als americans que lluitaven per la seva llibertat, l'espanyolisme més recalcitrant o l'espoliació colonial?"

• "Alfons Sala i Argemí (Industrial i cacic): "Com a premi pel seu col·laboracionisme amb la monarquia i la dictadura, fou nomenat senador vitalici, director general de Comerç i comte d'Egara. Cada cop més protofeixista, es vinculà a personatges tan sinistres com Demetrio Carceller, i, per descomptat, donà suport a Franco."

• Josep Bertran i Musitu (Terrorista i creador del pistolerisme, organitzador de l'espionatge feixista): "Passarà a la història com un dels pitjors personatges que ha donat Catalunya en tot el segle XX, condició subjecta a la disputada competència de molts altres il·lustres aspirants al màxim guardó. [...] Franco ja s'encarregà de recompensar Bertran fent-lo president d'Asland, la cimentera creada pel seu sogre i que el va fer d'or amb els contractes que es derivaren de totes les preses que el genocida rondanxó va fer arreu de l'Estat espanyol."

• Carles Sentís i Anfruns (Periodista, espia i pispa al servei del feixisme espanyol): "Va rebre la Creu de l'Orde d'Isabel la Catòlica per serveis prestats a la dictadura franquista, i des d'aleshores es dedicà a recollir el benefici del seu suport al genocida Franco. [...] Sentís va ser president de l'Associació de la Premsa de Barcelona (1974-1977) i, el que fa més vergonya, president del Col·legi de Periodistes de Catalunya (1988-1990)."

• Miquel Mateu i Pla (alcalde franquista de Barcelona, falangista. Va ser, probablement, el català en qui més confià Franco): "A banda d'empaitar gent, afavorir l'estraperlo i espanyolitzar Barcelona, Mateu rebé personalitats insignes de l'horrorisme mundial del moment, com ara el number one de la diplomàcia feixista italiana i personatge peculiar, el comte Ciano, o el cap de les SS, Heinrich Himmler, una setmana després de l'afusellament de Companys."

L'apèndix del llibre, d'altra banda, està dedicat a aquestes onze perles: Félix de Azúa, Albert Boadella, Josep Borrell, Josep Ramon Bosch, Francesc de Carreras, Carmen Chacón, Josep Antoni Duran i Lleida, Arcadi Espada, Rosa Regàs, Miquel Roca i Junyent i Alejo Vidal-Quadras. S'agraeix el sentit de l'humor amb què els autors de "Perles catalanes. Tres segles de col·laboracionistes" han tractat un tema tan prosaic com aquest, el d'uns individus autofòbics lliurats nit i dia al plaer malaltís d'intentar humiliar, encadenar i destruir el seu poble. La part bona de tot plegat és que no se n'han sortit. Han fet molt de mal i han alentit l'alliberament, és cert, però han fracassat estrepitosament perquè el Procés és imparable. Per això, del seu nom i del seu autoodi, només en quedaran unes fulles mortes que el vent, implacable, escombrarà cap a la gola de l'oblit.

Racó Català , 31/5/2016