L'anomenada crisi dels refugiats que truquen a les portes d'Europa –322.000 l'any 2015, segons dades de l'ACNUR–, després d'haver travessat la Mediterrània i d'haver deixat enrere tot el que tenien, tot el seu món, fugint de la guerra, de la desolació, de la fam i de la mort, marcarà per sempre la nostra història. Són milers les persones, ara encerclades en camps miserables com si fossin bestiar, que tenien idealitzada la Unió Europea. Pensaven, com escriu el poeta, que era la terra "on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç", i es van llançar a una odissea que els ha dut a topar-se de cara amb l'antítesi de tot això. S'han vist amuntegats sota la pluja, em mig del fang, morts de fred, tractats com a éssers inferiors, sotmesos a la brutalitat militar, a una alimentació deficient, a unes condicions higièniques humiliants... Han vist, en definitiva, que no hi ha ningú amb més capacitat per degradar la condició humana que els mateixos éssers humans. Especialment els humans més rics, més cultes, més nets, més desvetllats i més gelosos de la seva parcel·la de paradís.

Potser el Primer Món no és ben bé el paradís. Però és comprensible que a molts dels qui viuen en el Tercer Món els ho sembli. Amb el cost de totes les coses que un infant d'Europa porta a sobre, quan surt de casa, podria viure una família sencera en els països subdesenvolupats. I es diria que tenim por que això ens sigui pres. I per justificar o disfressar aquesta por diem des del sofà de casa que no és cert que siguin refugiats. Diem que alguns, potser sí que en són, però que la resta són vividors, aventurers, oportunistes o terroristes. És l'argument perfecte per justificar l'immobilisme, per no pressionar els governs estatals, per contemplar tota aquella desesperació través del televisor amb la mateixa actitud indiferent o escèptica de qui veu una pel·lícula excessivament dramàtica. Al capdavall, si són paràsits, no cal amoïnar-se.

Però no són paràsits. Són persones que han perdut pares o mares o fills o germans o avis entre els milers de morts que hi ha hagut fins ara en l'infern del qual han fugit. I en aquest punt, el menyspreu de l'Estat espanyol per aquesta gent és brutalment escandalós. Estem parlant de l'Estat que ha prohibit que Catalunya pugui acollir-ne 4.500, com havia previst la Generlitat. El cas més colpidor ha estat el del camp d'Idomeni, entre Grècia i Macedònia. En només tres dies, a final del maig passat, la policia grega va foragitar deu mil persones. Es tractava de canviar-les de lloc, d'enviar-les a camps improvisats que permetessin treure Idomeni del focus d'atenció dels mitjans de comunicació internacionals. Ja se sap, les coses que no tenen nom són més difícils d'identificar. Passen més desapercebudes i sembla que no existeixin.

Són tants els compromisos que un dia vam signar i que hem oblidat. Hem oblidat que la Declaració Universal dels Drets Humans reconeix el dret de les persones, en cas de persecució, de ser acollides arreu del món. Hem oblidat que la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea determina que la dignitat humana és inviolable i ha de ser respectada i protegida. Hem oblidat que la Convenció de Ginebra del 1951 i el Protocol sobre l'Estatut del Refugiat del 1967 preveuen garantir els drets de les persones que fugen de la barbàrie. Hem oblidat que els refugiats són éssers humans com nosaltres. I posats a oblidar, hem oblidat també les paraules de Shylock en l'escena primera del tercer acte d'El mercader de Venècia: "Si ens punxeu, no sagnem? Si ens feu pessigolles, no riem? Si ens enverineu, no morim? Si ens ofeneu, no hem de venjar-nos?"

Us convido a veure aquest petit vídeo de només cinc minuts, titulat "Idomeni, la vergonya d'Europa", amb imatges colpidores de Blanca Rigau i amb un text escrit i narrat per mi mateix. Dic que les imatges són colpidores, però no únicament pel drama humà que mostren, sinó també per la lliçó de coratge que transmeten gràcies a la capacitat de fer el cor fort que tenim les persones fins i tot en les situacions de més trista adversitat. Feu vostre aquest document sense afany de lucre i difongueu-lo al vostre gust. Moltes gràcies.

Racó Català , 30/6/2016