La inhabilitació de Carme Forcadell, presidenta del Parlament de Catalunya, per part de l'Estat espanyol, no sols és perfectament possible sinó altament probable. Només un bri sobtat d'intel·ligència, un llampec de matèria grisa en aquella Castella que menysprea tot allò que ignora ho podria evitar. Però és molt difícil, perquè la política espanyola no està regida per la intel·ligència, sinó per l'esperit de la tauromàquia, que es basa en l'exhibició d'uns genitals voluminosos sota uns pantalons ajustats i en el sotmetiment d'un brau torturat i agonitzant a la plaça. Així és com volen Catalunya. I la inhabilitació de la presidenta de la màxima institució del país forma part de la fal·lografia de la qüestió.

La tauromàquia, com a Fiesta Nacional d'Espanya, i el masclisme que l'acompanya, expressen molt bé la mentalitat i el caràcter de qui hi ha al darrere. El sol fet que una gent, per tal de reafirmar-se, necessiti marejar, martiritzar i matar un brau, diu molt més a favor del brau que no pas de la gent en qüestió. Però no hi ha res a fer. La tauromàquia i el masclisme estan molt més units que no pas Vilanova i la Geltrú o Santa Margarida i els Monjos, i la prepotència fàl·locràtica espanyola no dialoga, això és de covards o de marietes, només esclafa. Catalunya és el brau, i Carme Forcadell –com tots els membres de l'anterior govern català criminalitzats per posar les urnes al servei de la ciutadania–, són les orelles i la cua. El problema és que l'Estat, en el seu paroxisme nacionalista espanyol, pretén tallar les orelles i la cua del brau no sols abans de matar-lo, sinó justament quan és més viu que mai. Com hi ha món!

Creu, aquesta gent, en la seva delirant escalada d'amenaces –el baladrer Xavier García Albiol n'és el més il·lustratiu representant–, que la suspensió de l'autonomia de Catalunya resoldria el "problema catalán". Talment com qui diu: morta la cuca, mort el verí. Al capdavall, ja s'ha demostrat a bastament que en aquest Estat no cal cometre cap delicte per ingressar a la presó, i encara menys per a ser inhabilitat políticament o professionalment. Moltíssims ciutadans bascos d'esquerres van ser inhabilitats al País Basc, l'any 2009, perquè no poguessin presentar-se a les eleccions i facilitar així la victòria, fins aleshores impossible, del nacionalisme espanyol. Tot un frau electoral. El mateix frau que ara es porta a terme amb la inhabilitació d'Arnaldo Otegi, una persona que ha estat a la presó sis anys i mig per haver aconseguit que ETA abandonés la violència. I tenim també el cas del jutge Santi Vidal, inhabilitat per redactar, en el seu temps lliure, una hipotètica Constitució de Catalunya. A l'Estat espanyol no s'inhabiliten els jutges per corrupció, els corruptes poden seguir en actiu, se'ls inhabilita, com en els règims dictatorials, per escriure textos democràtics a casa seva.

Així les coses, la inhabilitació de la presidenta del Parlament de Catalunya, acusada de permetre que els parlamentaris parlamentin –on s'és vist!–, és perfectament factible. I tant que sí! Una altra cosa és que la mesura sigui efectiva. Naturalment no ho serà. Però ja hem dit que és difícil esperar intel·ligència d'aquell que s'ha reafirmat tota la vida per mitjà de la força. La intel·ligència diu que no hi ha cap base jurídica democràtica que empari la mesura, i també diu que serà desacreditada pels tribunals internacionals. A més, és ridícul pensar que la persona que la substitueixi no farà exactament el mateix, i després l'altra, i l'altra, i l'altra... Quin és el guany, si a sobre hi afegim la degradació –encara més– de la imatge internacional d'Espanya? Fins i tot pot passar una altra cosa, i és que, digui el que digui l'Estat, Catalunya faci com si sentís ploure i mantingui Forcadell en el càrrec. Els actes de sobirania comencen així, i aquest en seria un d'exemplar. Sobretot davant d'una violació tan flagrant dels Drets Humans, com és dir a un Parlament de què pot parlar i de què no pot parlar tot inhabilitant la titular del càrrec que ha permès aquest parlamentarisme.

L'Estat espanyol hauria de reflexionar sobre la seva dèria de dur tantes vegades el càntir a la font: inhabilitació del jutge Santi Vidal, inhabilitació de Carme Forcadell, inhabilitació del president Mas, inhabilitació de l'exvicepresidenta Joana Ortega, inhabilitació de l'exconsellera Irene Rigau, inhabilitació de l'exconseller Francesc Homs, inhabilitació de l'autonomia de Catalunya... Tant d'anar el càntir a la font arriba que es trenca, i aleshores qui està inhabilitat per dur res de res, ni que sigui un càntir, és justament l'enderiat portador.

El Món , 5/9/2016