Sincerament, per més voltes que hi dono, no puc entendre la raó dels canvis que l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) pretén introduir en les normes ortogràfiques de la llengua catalana, pel que fa als accents diacrítics. En llegir-ho, vaig tenir la sensació que es tractava d'una d'aquelles notícies que els mitjans de comunicació s'inventen el dia dels Innocents. És a dir, una facècia ben pensada que cridi l'atenció. El problema és que no és cap facècia; és una proposta que va de debò i que es preveu que sigui aprovada el 17 de novembre vinent en la reunió del Ple de l'Institut.

Jo sóc escriptor, cosa que vol dir que la llengua és la meva eina de treball, com el ribot ho és del fuster. Però no és només una eina, és també un tresor que estimo i que cada dia m'ensenya alguna cosa que ignorava. Me'n serveixo, per tant, no pas amb aires de suficiència, sinó obert a nous coneixements i amb respecte absolut pels membres de l'IEC, i també pels lingüistes en general, especialment per aquells que treballen en mitjans de comunicació. Això darrer ho dic perquè he estat testimoni ocular infinitat de vegades de la poca consideració que mereix la seva feina per part d'alguns redactors. Comentaris sorneguers fets a l'esquena, com ara pesats, lligamosques, torracollons..., n'he sentit un munt. I és que és molt més còmode menystenir la persona que sap més que nosaltres, que no pas esforçar-nos per aprendre allò que ens diu.

No és, per tant, des de cap actitud de menysteniment, sinó des de l'astorament, que escric aquest text. L'escric, perquè no me'n sé avenir que l'Institut consideri inútils els accents que il·lustren el doble sentit de paraules com dona/dóna, feu/féu, fora/fóra, molt/mòlt, net/nét, os/ós, soc/sóc, sol/sòl, vens/véns o ves/vés. És veritat, com diu l'IEC, que soc (basar) i soc (calçat) o deu (nombre) i deu (doll d'aigua) s'escriuen igual sense que hi hagi cap problema. Però, si us plau, no fem el plaga! Els mots soc (calçat) i deu (doll d'aigua), d'un ús insignificant, no es poden comparar de cap de les maneres amb els que he citat.

Em sembla un despropòsit tan gran com l'argument justificador de dir que es fa per "simplificar" i "facilitar" l'aprenentatge de l'ortografia, atès que, pel que es veu, els escolars tenen gravíssims problemes a l'hora de comprendre aquests accents. Sembla que el trauma que pateixen és tan gran que ja s'estan organitzant per crear un col·lectiu d'Afectats pels Accents Diacrítics (AAD). I és comprensible, la salut per damunt de tot!

Bé, dit això i parlant seriosament, no em crec la justificació de l'IEC. No me la puc creure per dues raons: una, perquè no ve a tomb; i dues, perquè, si fos certa, voldria dir que el nivell dels nostres escolars és vergonyosament escardalenc. A l'hora d'escriure, es pot entendre el dubte en persones que no han estudiat català. Però no pas en els que l'estudien o que l'han estudiat. No vull imaginar-me el trasbals que deuen tenir amb els pronoms febles, si els accents diacrítics els resulten incomprensibles. Penso, doncs, que la proposta no porta enlloc, i la prova és que no hi ha hagut cap moviment a favor de l'eliminació.

Ela accents diacrítics són, en molts casos, una gran ajuda alhora d'entendre el sentit d'allò que ens diu un text, sense haver d'esperar que l'autor ens ho aclareixi més endavant. Déu n'hi do, la feineta que dóna la lectura d'una notícia quan el qui l'ha redactada els ignora! L'Institut ens diu que en cas que un mot es presti a equívoc, es podrà usar l'accent. Magnífic! Això sol ja revela que la mesura és innecessària. Ho és, perquè no aporta absolutament res a la llengua i perquè denota aquell encongiment tan propi de les llengües minoritzades, que és creure que són massa feixugues comparades amb les llengües ‘cosmopolites'. Fa tants anys que sentim dir que "el català és molt difícil" o que "el català és molt complicat", que ens ho hem cregut. No cal dir que el marc referencial dels qui diuen aquestes frases sempre és la llengua espanyola. D'aquesta, ves per on, no en diem mai res. I és que l'espanyol és facilíssim; no te n'adones que... pam! Ja el saps. Ni una falta, tu!

No serà, tanmateix –i ara no parlo de l'IEC–, que la consideració que ens mereix el català no és la mateixa que la que ens mereix l'espanyol? No serà que en la ment dels catalans l'espanyol és una llengua d'autoritat mentre que el català és una llengua de voluntat, i que per això som tan aplicats per a la primera i tan mandrosos per a la segona? No serà que en el nostre marc mental fem del català una traducció de l'espanyol, i que allò que no existeix en aquest últim ens sembla il·lògic que existeixi en el primer?

Estimats amics de l'IEC, la llengua catalana cau a trossos. Sí, ja sé que això no es pot dir, ja sé que és tabú i que se'm podria crucificar per la gosadia. El que toca és sacralitzar les mentides que diu la gent en les enquestes per tal de quedar bé, i que són molt útils per alimentar el cofoisme. Però el cert és que la llengua cau a trossos; i si no hi posem remei, l'IEC aviat esdevindrà una mera corporació acadèmica d'un dialecte de l'espanyol anomenat catanyol. Penso que ajudaríeu molt més a la llengua si amb un acte de coratge us pronunciéssiu en aquest sentit, que no pas esborrant uns accents diacrítics que ningú no discutia. Posats a simplificar –permeteu-me el disbarat de la ironia–, podríem eliminar els pronoms febles i reduir a cinc les vuit vocals. Quines ganes de complicar-nos la vida amb rampoines tan enutjoses! Al capdavall, si hem de parar l'orella a "la realitat del carrer", ja fa temps que els podríem haver cantat les absoltes. Proposo, d'altra banda, que es creï una Creu de Sant Jordi especial per als periodistes i tertulians que usen els pronoms febles.

Sigui com vulgui, jo continuaré fent ús dels accents diacrítics la resta de la meva vida, perquè allò que vull, en escriure un llibre o un article, no és complicar la vida del lector, sinó justament simplificar-li'n la comprensió. Per això em semblen tan útils els accents diacrítics. Tan útils com pugui ser-ho una majúscula en determinats casos, per més que les normes no ho diguin. Jo, per exemple, diferencio sempre entre Estat i estat, quan els uso en singular. I ho faig perquè entenc que no és el mateix referir-se a un Estat, com a entitat política, que a un estat d'ànim, a un estat de comptes o al fet d'estar en estat.

L'amic Celdoni Fonoll em va regalar el poema "Vénen i venen", d'Agustí Bernaus i Pinós, que amb la nova normativa ja no es podria llegir:

«De bon matí ja vénen
les pageses, traginant
cap al mercat. I quan venen,
que satisfetes se'n van,
i no se'n van fins que venen,
i és quan venen que se'n van.

Mes si vénen i no venen,
llavors se'n van rondinant,
parlant dels mals temps que vénen
i de pitjors que en vindran.

Que si els pagesos no venen,
malament ho passaran,
mes si no vénen ni venen,
les ciutats, què menjaran?»

Crec que encara som a temps d'una reflexió. No els veig gens artrítics, els accents diacrítics. Per això us demano, amics de l'Institut d'Estudis Catalans, que reconsidereu la vostra posició i que no aproveu l'esmentada proposta o que, si més no, reduïu el nombre de mots afectats. Hi ha remeis que esdevenen pitjor que la malaltia. Especialment si s'apliquen sense que hi hagi malaltia.

El Món , 10/10/2016