Barcelona en Comú i el franquisme
No hi ha dubte que posar estàtues franquistes al carrer fa que molta gent es fregui els ulls. Si més no, en una societat democràtica com la catalana. També cridaria l'atenció que l'Ajuntament de Berlín posés estàtues hitlerianes a l'espai urbà. La diferència és que a Alemanya està prohibida l'exhibició de símbols nazis mentre que a l'Estat espanyol es veuen constantment símbols franquistes en estadis i manifestacions sense que la policia actuï. Com s'explica aquesta diferència? Doncs s'explica de manera molt senzilla: Hitler va ser derrotat, Franco va morir al llit. El primer és conegut com una de les figures més execrables de la història, el segon encara té monuments a Tortosa, per voluntat de l'alcalde Ferran Bel, carrers a Lleida a nom d'alcaldes vinculats a crims del seu règim, per voluntat de l'alcalde Àngel Ros, i una associació subvencionada que vetlla pel seu "llegat". De fet, hi ha un partit polític, el Partit Popular, que, a més de ser fundat per un dels seus ministres més destacats, es continua negant a condemnar el franquisme i el protegeix, com es demostra en les instruccions que la fiscal general de l'Estat ha donat a totes les fiscalies perquè s'oposin a la investigació que la justícia argentina està fent d'aquells crims. Això explica perquè un fet ignominiós que a Berlín hauria suposat la dimissió de l'actual batlle de la ciutat, Michael Müller, a Barcelona, en canvi, no sols no ha forçat la dimissió de la batllessa Ada Colau, sinó que aquesta i el seu govern es vanten d'ocupar l'espai urbà amb simbologia feixista.
Som al 2016, i, per tant, encara hi ha moltes persones que van experimentar en carn pròpia les barbaritats d'aquell règim genocida o que conserven ben viu el record dels familiars que van ser-ne víctimes mortals. Són persones que se senten ferides en veure com l'Ajuntament de Barcelona posa al carrer aquella simbologia per tal d'atreure públic a una exposició. Es veu que l'audiència tot s'ho val.
Una altra cosa és el contingut intern de l'exposició, que és lloable i que jo subscric, perquè mostra la doble moral d'escultors com Marès i Viladomat, que havent treballat en favor dels valors republicans, no van tenir escrúpols a treballar en la glorificació dels valors feixistes, i que tot seguit, per si fos poc, van ser condecorats per la democràcia. És bo que la ciutadania vegi quines són les conseqüències de no haver assegut el feixisme davant d'un tribunal penal i de no haver jutjat els milers de crims que va cometre. On la memòria és feble, o interessadament dispersa, la banalització del terror d'una dictadura atorga impunitat als seus executors i col·laboradors. No és estrany que la hipocresia, en aquesta qüestió, gaudeixi de tan bona salut. Al capdavall, si hom no demana la il·legalització del Partit Popular, per què s'hauria d'indignar en trobar-se una estàtua eqüestre de Franco a mig camí entre Santa Maria del Mar i el Parlament de Catalunya?
No, senyors i senyores de Barcelona en Comú; no tot s'hi val per l'audiència. L'audiència no és més important que l'ètica. Les cadenes de televisió, cadascuna amb els seus principis, il·lustren molt bé la diferència entre una cosa i l'altra. Tots coneixem, per exemple, l'exhibició obscena que fan de les misèries humanes determinades cadenes espanyoles, per a les quals l'audiència tot s'ho val, i la diferència abismal que les separa de Televisió de Catalunya. La diferència es diu ‘codi ètic'. El codi ètic ajuda a saber en tot moment quin és el límit. Barcelona en Comú no ho vol saber. Per això banalitza la simbologia franquista posant-la al mig del carrer en comptes de fer-ho a l'interior del Born, que és on es fa l'exposició. Així, a més de contradir l'exposició, contribueix a perpetuar la realitat hipòcrita que critica.
El Món , 17/10/2016