El PSC viu el moment més dur de la seva història. Després d'haver governat trenta-dos anys la capital de Catalunya i un munt d'ajuntaments del país, és avui gairebé una desferra de la qual tothom en fuig. La força desemmascaradora de l'independentisme ha convertit en cadàvers polítics una bona llista de senyors, senyores i partits que fins fa quatre dies vivien còmodament asseguts en el sofà de la indefinició sense sentir cap mena de pressió social al clatell. Ara, però, els han pres el sofà i, com passa en els referèndums, les disfresses retòriques ja no serveixen i cal pronunciar un d'aquests dos mots: SÍ o NO. És a dir, si vols un Estat independent o quatre províncies dependents, si vols una Catalunya lliure o una Catalunya captiva.

No és que el PSC d'avui sigui diferent del d'abans. És el mateix. El PSC sempre s'ha mantingut fidel al seu nacionalisme espanyol. No l'ha traït mai. Queden, com a prova, la multitud de vegades que ha votat al costat del Partit Popular en el Congrés espanyol contra els drets nacionals de Catalunya. Una de les seves gestes més glorioses va ser la de la LOAPA. La diferència és que ara, gràcies a la presa de consciència de la societat catalana, la seva posició ha quedat en fora de joc i s'ha fet molt més visible. Tan en fora de joc i tan galdosament visible com la d'un individu passejant-se vestit per un campament nudista.

Estem parlant, doncs, d'un grup polític –remarco "grup" en comptes de "partit"– que ha fet pinça a Espanya contra la unitat de la llengua catalana, contra la gestió dels aeroports catalans, contra la descentralització dels ports, contra les seleccions catalanes, contra la proposta de demanar l'oficialitat del català a les institucions europees, contra el Corredor Mediterrani, contra la transferència a la Generalitat de convocar referèndums, contra les mesures de l'eurocambra per protegir les llengües minoritàries i els drets fonamentals i, entre moltíssimes altres votacions, contra l'ús de la llengua catalana com a llengua prioritària a l'administració pública. Ja es veu que Catalunya, del PSC, no en pot esperar res de bo.

Per això, l'espectacle que estan oferint aquests dies, afirmant que trencaran la disciplina de vot del PSOE per no lliurar el govern espanyol al PP, és pura comèdia. Hi votaran en contra, és clar. Però no pas per raons ideològiques, sinó de supervivència. Catalunya no és Espanya, i, justament perquè no ho és, seria suïcida per a ells que el PSC fes president Mariano Rajoy. Per tant, no tenen cap més alternativa. La comèdia és que pretenguin vendre aquesta ‘indisciplina' com un acte de coherència i de puresa ideològiques. Talment com si la societat catalana fos ximple i la història fos amnèsica.

El PSC no és un partit, és un grup polític, una delegació territorial del PSOE, com ho demostra el fet que sempre, sempre, sempre, llevat d'una única ocasió, el 2013, per les mateixes raons de supervivència que ara, ha obeït submisament tots i cadascun dels designis de Madrid. Hom pot dir que el PSC no obeeix, simplement vota el mateix que el PSOE perquè pensa el mateix que el PSOE. I és cert. Pensen el mateix, ja ho sabem. Però, francament, tenint en compte el conegut nacionalisme espanyol del PSOE, és obvi que el PSC hauria de tenir més sentit del ridícul. Sigui com vulgui, el numeret del vot díscol que pensen escenificar a Madrid és tan sols l'única opció possible d'una delegació territorial desesperada que pretén maquillar amb un cop d'efecte –com més geniüda sigui la reacció de la central madrilenya més heroic semblarà el seu gest– la tradicional aliança espanyolista entre PSC, Partit Popular i Ciudadanos contra les llibertats nacionals de Catalunya. En aquest sentit, podem recordar que l'any 2006, després de foragitar Esquerra de la Generalitat, el PSC va nomenar Jaume Conejero, exmilitant de Fuerza Nueva, director de projecció exterior de l'Esport.

Per si fos poc, a última hora, s'hi ha afegit un altre element que encara retrata millor la inversemblança ideològica del vot desobedient. Em refereixo al fet de dir que recorreran al micromecenatge per pagar la multa que els imposarà la central. D'això se'n diu ser conseqüent: “D'acord, votaré en contra del PP, però que no em costi diners, eh?” És la plasmació de fins a quin punt els diputats del PSC a Espanya confonen la representació del que haurien de ser uns principis ideològics amb una feina merament funcionarial. Tot molt edificant, ja ho veiem. Mentre hi ha polítics catalans que han d'afrontar querelles criminals per haver posat les urnes al servei de la ciutadania, complint un mandat de la societat a través del Parlament de Catalunya, n'hi ha d'altres que han acabat creient-se que són actors que es deuen al seu públic en comptes de diputats que es deuen al seu poble.

El Món , 24/10/2016