Amb pocs dies de diferència, el president Puigdemont ha rebut dues amenaces de mort a través de Facebook i Twitter. La primera va ser el 16 d'octubre passat, feta per un conductor d'autobús anomenat Jorge Fernández Hernández, que deia això: "Valiente hijo de puta, te va a llegar la hora muy pronto. Tienes al pueblo catalán dividido, y tú cada vez más dinero en tu cartilla. Una bomba debajo de tu coche, alerta. Els Països Catalans no existeixen, subnormal". I deu dies després, signada amb l'àlies Akisukinho, n'arribava la segona amb aquest text: "Oye, hijo de puta, sigues de independentista, y tú y tus hijos se van a comer un balazo". En aquesta última, l'amenaçador apareixia amb la cara tapada, com tots els covards, i amb una pistola a la mà.

En ambdós casos veiem que el llenguatge emprat és la viva expressió de l'odi més primari, amb la diferència que el segon no en té prou d'amenaçar el president, sinó que també amenaça els seus fills. És cert que el primer, un cop identificat, es va excusar. Però ho va fer quan ja no tenia cap més sortida. Mentre creia que en tenia, es va presentar com una víctima al·legant que l'autor no era ell i que li havien piratejat el compte de Facebook. Finalment, és clar, davant la volada del cas, es va espantar i va confessar. Amb tot, n'hi havia prou d'escoltar les seves declaracions en l'entrevista que li va fer RAC1 per veure que les excuses són pura comèdia: "Vaig voler transmetre [al president] que anés amb compte amb algun boig, que n'hi ha –jo no sóc cap boig– que li pogués fer mal. Aquelles paraules no són les que jo volia escriure. Jo tinc una conducta irreprotxable."

Després d'això, el president Puigdemont va donar el tema per tancat i la denúncia no va anar més enllà. És tot un gest per part del president. Tanmateix, jo no seria partidari d'aquest tarannà presidencial en casos d'amenaces de mort. Són coses massa serioses per ser banalitzades i restar impunes. Crec que una cosa és l'actitud lloable del president i una altra el curs que, indefectiblement, hauria de seguir la denúncia, atès que estem parlant d'un adult que ha de ser responsable dels seus actes i assumir-ne les conseqüències. Quatre parauletes de pati d'escola –"Senyoreta, jo no volia, no ho faré més"– no poden tancar l'amenaça de mort al president d'un país. No es pot permetre de cap de les maneres, perquè aquest desenllaç esperona altres individus a fer el mateix o a anar més enllà. I així ha estat. El resultat de la magnanimitat del president no es va fer esperar. Aquest cop apuntant també als fills.

La banalització de la violència nacionalista espanyola ja la fan tot sols el ministeri de l'Interior i els tribunals espanyols, sempre tan indiferents a les agressions a catalans en nom d'Espanya, i sempre tan diligents en la criminalització de persones que porten una estelada o que treballen el 12 d'octubre o que posen les urnes al servei de la ciutadania i permeten la llibertat d'expressió. Ho vam veure en l'operació mafiosa orquestrada pel ministre Jorge Fernández Díaz per desacreditar polítics catalans, o en la recomanació d'afusellar Artur Mas, que feia Miguel Ángel Rodríguez, exsecretari d'Estat de Comunicació, o en el vincle entre Artur Mas i Adolf Hitler que van establir Jonatan Cobo Ortega, portaveu del Partit Popular a l'Ajuntament de Rubí i la secció local del PSC-PSOE de Mont-roig (Baix Camp). Impunes totalment.

La part bona de tot plegat és la manifesta impotència intel·lectual de tots aquests agressors. Mancats d'arguments democràtics per impedir la llibertat de Catalunya, només els queda el recurs de la violència, de la intimidació i de la criminalització. Pensen, des del fons dels seus budells, que aquest poble recularà esporuguit davant d'amenaces feixistes, de maniobres fetes pel claveguereram de l'Estat i dels tribunals polítics espanyols. Greu error! Greu error de supèrbia, haver subestimat la força de Catalunya. Han confós l'estat de desorientació d'altres temps amb una naturalesa feble, sense adonar-se que no pot ser feble un poble que continua viu després de tres segles resistint els atacs d'un Estat supremacista com l'espanyol. Quan ho descobriran, ja farà anys que Catalunya serà un Estat independent.

El Món . 31/10/2016