Els dies 10 i 11 d'aquest mes de novembre, a l'Auditori del World Trade Center de Barcelona, es va celebrar el VII Congrés Internacional sobre Polítiques Europees de Trànsit. Aquest congrés, que és de periodicitat biennal i que té com a subtítol "La lluita contra la inseguretat viària", aplega un conjunt d'experts europeus en la matèria que treballen amb l'objectiu d'aconseguir que el nombre de víctimes mortals de l'any 2020, en el conjunt de la Unió, es redueixi a la meitat de les que hi va haver l'any 2010. Entre els ponents, a més de Catalunya, hi havia representants de França, Regne Unit, País Basc, Espanya, Suïssa, Holanda, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia..., que van abordar temes relatius als col·lectius vulnerables, la conducció automatitzada, la mobilitat i la salut pública, les conductes de risc, les campanyes de prevenció i, entre d'altres, la psicopatologia i violacions de trànsit en persones que han perdut el permís de conduir. En definitiva, una trobada que demostra que no és mitjançant la uniformització, sinó respectant les diverses polítiques nacionals, d'acord amb la realitat idiosincràtica de cada país, com s'assoleixen els objectius comuns.

Fins aquí, doncs, tot correcte. Però entre bastidors va passar una cosa que mereix ser explicada, perquè enllaça amb la mentida repugnant que Inés Arrimadas, diputada de Ciudadanos al Parlament, va dir el 26 d'octubre passat a 13TV. Recordem-la textualment: "Sóc conscient de la realitat perquè la visc. Visc a Catalunya, i porto escorta perquè ja sabem què passa a Catalunya..." I dos dies després, sabent-se en fals, va intentar maquillar les seves declaracions carregant les culpes al govern català amb una altra mentida. Aquesta: "Portar escorta no és una decisió meva, és del departament d'Interior. Si el departament ho fa deu ser per una qüestió de seguretat."

Amb relació a la primera mentida, només dir que és l'expressió d'un desig frustrat del nacionalisme espanyol: la destrucció de la imatge cívica, pacífica i democràtica de l'independentisme català per mitjà de falsedats que facin creure que a Catalunya regna un clima de violència i terror al carrer. Tanta fal·làcia, tanmateix, no fa res més que demostrar la ràbia que provoquen en aquesta gent les manifestacions independentistes de dos milions de persones a Barcelona sense un sol paper a terra. Pel que fa a la segona mentida, només dir que és rotundament fals que el departament d'Interior obligui la senyora Arrimadas a dur escorta. L'escorta és una opció personal dels polítics amb rellevància governamental o parlamentària. No s'imposa a ningú. La decisió de la senyora Arrimadas, per tant, és voluntat seva i només seva.

Però allò que de debò persegueix Ciudadanos no és que els catalans ens creguem les seves mentides, això ja saben que és impossible. El que pretenen és que se les creguin a Espanya per tal que la catalanofòbia s'escampi com més millor. Va ser justament al World Trade Center de Barcelona, durant el congrés internacional esmentat, on es va produir un fet en aquest sentit. Com he dit, Catalunya era el país amfitrió i, en conseqüència, es feia càrrec de l'allotjament de tots els convidats, un allotjament que per raons d'ordre pràctic es feia en hotels propers al World Trade Center, a fi que els convidats no haguessin de caminar més de deu minuts d'un lloc a l'altre. No obstant això, un coronel de la Guàrdia Civil va exigir que posessin un cotxe a la seva disposició per anar a l'hotel, ja que no volia anar-hi caminant. Davant d'això, els amfitrions no van tenir inconvenient a oferir-li un taxi. Seria un trajecte molt curt, de quatre minuts a tot estirar, però no hi havia cap problema. El coronel, però, s'hi va negar i va dir: "No vull un taxi, vull un cotxe privat." "Però per què?", li van preguntar. I va respondre: "D'un taxi no me'n refio. Vull un cotxe de seguretat, perquè ja sabem què passa a Catalunya..."

No cal dir que els amfitrions van satisfer els desitjos del coronel, de manera que aquest no va fer a peu les quatre passes que el separaven de l'hotel. L'home temia per la seva vida, i la idea de caminar per Barcelona l'aterria. Caminar per Barcelona! I ara! Déu nos en guard! És significatiu, però, que repetís fil per randa les mateixes paraules que Inés Arrimadas havia pronunciat quinze dies abans. És notava que n'havia pres bona nota i que, en veure's obligat a viatjar a Catalunya, va tremolar de por. O potser no. Potser el coronel sabia prou bé que eren una mentida repugnant i només volia adherir-s'hi; potser el coronel, com la seva musa, la senyora Arrimadas, pensava que n'hi ha prou de creure's les pròpies mentides perquè aquestes esdevinguin veritat.

Tot amb tot, des d'un punt de vista psicològic, l'anàlisi del comportament d'aquesta gent resulta força avorrit. Són tan transparents, que es veu d'una hora lluny fins a quin punt els agradaria que la realitat catalana fos com ells la descriuen. Per això no cal amoïnar-se. Catalunya serà un Estat independent i ells continuaran atrapats en el seu autoengany. Com aquests fans de Michael Jackson, que afirmen que no és mort i que viu a Occitània, també Inés Arrimadas, l'esmentat coronel de la Guàrdia Civil i tota la cort de ciudadanos continuaran afirmant, malgrat l'evidència, que Catalunya no és lliure i que viu a Espanya. És el problema que té convertir un cantant o un Estat en una religió: quan el seu déu mor, els deixebles se senten orfes i desemparats.

El Món , 21/11/2016