Els vincles entre el PSC i l'entitat ultranacionalista espanyola Societat Civil Catalana (SCC) no són cap novetat. Han existit sempre i la premsa n'ha donat fe a través de múltiples informacions i testimonis gràfics. Per això les declaracions de Mariano Gomà, nou president de SCC, afirmant que els socialistes "ens diuen que estan amb nosaltres, però que deixem que no surtin a la foto", no sorprenen ningú. Indiquen la covardia i la baixesa moral dels socialistes, és clar, però no sorprenen ningú. La profunda davallada que pateixen en les conteses electorals, fins a esdevenir cada cop més petits, ja demostra que fa anys que el PSC està molt lluny de Catalunya.

Cal remarcar, a més, que els vincles entre els socialistes i SCC són els mateixos que té aquesta entitat amb Ciudadanos i el Partit Popular, perquè, com diu el mateix Gomà, "tenen un ADN bastant semblant". No és estrany que miri de convèncer-los de formar un tripartit. Si ho aconsegueix, podrem dir-ne "el tripartit dels perdedors". Aquest tripartit, però, tindria força sentit, ja que comparteixen aquella ideologia segons la qual, com he dit moltes vegades, Espanya no és un Estat, és una religió. Una religió en el sentit més dogmàtic, sectari i inquisitiu del terme. No els avergonyeix pas la sang que s'ha vessat al llarg de la història sota el dogma de la "unitat d'Espanya". Estan massa encegats per aturar-se mig minut a reflexionar.

Això no vol dir que no hi hagi matisos entre ells, és clar que n'hi ha. Però cap matís no és prou fort per superar el denominador comú de tots plegats, inclosa SCC: la covardia. En realitat, es tracta d'un quaternat els membres del qual amaguen els principis totalitaris que els empenyen a impedir la llibertat de Catalunya, i malden, força maldestrament, val a dir-ho, per fer passar per democràtica la inqualificable vilesa de l'emmordassament d'una nació d'Europa. Conscients que no hi ha cap principi democràtic, cap ni un, que avali la seva negació del dret de ser de Catalunya –de ser el que vulgui ser–, i de decidir-ho tot, absolutament tot, sobre si mateixa, no tenen prou valor per llevar-se la màscara i dir públicament: "Com el franquisme, estem en contra de la llibertat de Catalunya, perquè la democràcia, en aquesta matèria, ens fa venir basques i estem disposats a omplir les presons d'independentistes, a inhabilitar centenars o milers de càrrecs públics, a perseguir estelades i a apallissar policialment els qui les portin". Confessar això en veu alta, certament, seria massa fort. Ells volen fer-se passar per demòcrates davant d'Europa i, com tots els covards, confien que els tribunals polítics del Règim els faran la feina bruta revestida de llei. Una llei abominable i inquisitiva que criminalitza, emmordassa, emmanilla i condemna qui rebutja la seva religió. No acceptar la nacionalitat espanyola és heretgia.

Un dels sacerdots d'aquesta religió, el senyor Miquel Iceta, va demanar recentment a la central del PSOE que respectés el dret del PSC a desobeir-la no fent Rajoy president. "Màxim respecte per als qui no es resignen", van ser exactament les seves paraules. Unes paraules curioses, venint d'un home i d'un PSC que es passen el dia dient al govern català que no pot desobeir el govern de Rajoy. Sembla pertinent, doncs, que el senyor Iceta i el PSC, ni que sigui per coherència, s'apliquin a si mateixos allò que demanen a tercers, i que observin el "màxim respecte pel govern català i per l'independentisme que no es resigna a subordinar-se a Espanya". No ho faran, però. Això requeriria una noblesa i un sentit democràtic de la vida que el PSC no té. Un partit que amaga covardament el seu suport a SCC, tot demanant a aquesta que no li faci fotos per tal que la gent no vegi els seus vincles amb l'ultranacionalisme espanyol, no és un partit noble. Ja ho va demostrar en les darreres eleccions municipals presentant 145 llistes fantasmes. Un partit que emmordassa pobles i que criminalitza demòcrates enviant-los a judici per haver posat les urnes, no és un partit democràtic. És, com el Partit Popular i Ciudadanos, l'antítesi d'un partit democràtic. És cinisme, pur cinisme. Cinisme covard, o covardia cínica. Tant se val. Tot és una mateixa cosa.

El Món , 28/11/2016