No fa gaire, parlant de la violència masclista, un senyor –en direm Josep– em deia que els homes que maten una dona són individus primitius, de poc nivell intel·lectual i de classe social baixa, perquè, segons ell, els homes cultivats, amb estudis superiors i de posició benestant no fan aquestes barbaritats. M'ho deia amb rotunditat, plenament convençut que l'acte de matar la muller o l'exmuller només pot venir d'un home d'un sector social molt específic. Em va deixar preocupat. Però no pas per la desinformació que denotava aquell parer, sinó perquè em mostrava amb nitidesa els mecanismes que els éssers humans som capaços d'activar de manera inconscient per tal de relativitzar determinades xacres universals i evitar sentir-nos-hi implicats.

Ves per on, una de les causes per les quals costa tant que les crides a la sensibilització ciutadana arribin a reeixir es troba precisament en els esmentats mecanismes mentals de relativització de la violència masclista. Vull dir que el fet de pensar com en Josep, en el sentit que aquesta violència provindria d'un perfil molt determinat d'home, té efectes inhibitoris en la societat, especialment en l'àmbit masculí, a l'hora de prendre consciència de la seva extrema gravetat, ja que indueix a culpabilitzar-ne les víctimes de manera indirecta. Les víctimes, seguint aquest fil, serien dones que, en haver-se aparellat amb homes poc cultivats, que no formen part del nostre món o del nostre entorn, pagarien les conseqüències amb la pròpia vida. Per dir-ho gràficament: "Si la víctima s'hagués aparellat amb un home com en Josep, en comptes d'aquell energumen, ara seria viva i feliç".

Doncs bé, justament el problema és que de Joseps que maten, de Joseps cultivats, instruïts i benestants que disparen, degollen o apunyalen les seves dones, n'hi ha milers i milers al món. I això és així, perquè la violència masclista és un fenomen transversal a tot el planeta. No cal recórrer a les estadístiques i als estudis internacionals per veure-ho, n'hi ha prou d'enraonar amb dones del nostre entorn o d'apropar-se a l'Institut Català de les Dones, als serveis policials o municipals d'atenció a la dona o a les entitats especialitzades. De fet, no hauríem de caure en el mateix parany que en Josep, creient que la violència masclista es redueix al nombre de dones assassinades, divuit aquest 2016 als Països Catalans. Hi ha xifres esfereïdores de violència masclista. Una violència masclista que, per més que en molts casos el desenllaç no sigui mortal, és soferta dia rere dia a Catalunya per una de cada quatre dones de manera física, psíquica, econòmica o sexual en àmbits com la parella, la família o el lloc de treball. Una de cada quatre dones! En Josep no és pas mala persona, ni tampoc indiferent, però, com tants altres Joseps, és fill d'un món patriarcal on els actes de violència masclista –com les faldilles, les mitges o les compreses– són cosa de dones.

El Món , 5/12/2016