En resposta a Urkullu i a Guerra
Sembla que Alfonso Guerra és incapaç de veure en la seva figura política allò que sempre ha estat: un nacionalista espanyol. Un nacionalista espanyol que ha escampat força verí populista contra Catalunya i les seves llibertats nacionals negant-ne l'existència. No hi ha nacionalisme més opressor, més excloent i més verinós en aquest món que aquell que es declara amo i senyor d'altres pobles impedint-los decidir per si mateixos. D'altra banda, no hi ha prova més fefaent de la compatibilitat entre nacionalisme i socialisme que el Partit Socialista del senyor Guerra. I no sols perquè quan el PSOE va assolir el poder estatal, el 1982, va ser rebut amb aguda precisió per la premsa nord-americana com un partit nacionalista, sinó perquè tota la seva política des d'aleshores, tota de dalt a baix, ha estat la pròpia d'un partit profundament i obsessivament nacionalista. De fet, si recordem el GAL, el PSOE ha dut el seu nacionalisme fins a límits força repugnants, uns límits que ni tan sols certs partits europeus d'extrema dreta no han gosat traspassar mai. I pel que fa a l'aixecament de murs, ningú no n'ha aixecat de més alts que el senyor Guerra i el seu partit, sempre al costat del PP, per separar Catalunya del País Valencià i de les Illes. No és aixecar murs, el que vol Catalunya amb la seva independència. Justament vol abatre'ls. Vol abatre els murs que l'empresonen, vol prendre les seves pròpies decisions amb lleis pròpies i justícia pròpia, i vol ocupar el lloc que li correspon com a nació d'Europa.
Amb relació a Iñigo Urkullu, que recorre a una frase tronada que han dit tots els nacionalistes espanyols, absolutament tots, pretén utilitzar l'evident i sana interdependència de totes les nacions del planeta per desacreditar la independència del País Basc i de Catalunya tot justificant la seva posició personal com a col·laborador de Madrid a l'hora d'impedir-la. Naturalment que en un món globalitzat la independència absoluta dels estats no és possible. És obvi. I és bo que sigui així, perquè no hi ha ningú autosuficient. A la Terra no hi sobra cap poble, tots els pobles són en si mateixos una aportació al patrimoni de la humanitat. Catalunya i el País Basc també. L'independentisme català, que és de naturalesa humanista, no aspira, per tant, a cap independència suprema, en té prou de tenir les mateixes cotes de llibertat que tenen els estats membres de les Nacions Unides. Ni una més ni una menys. No es tracta, doncs, que Catalunya sigui més independent que Espanya, França o Holanda, es tracta que sigui exactament igual. Igual d'independent i igual d'interdependent. Es tracta, en definitiva, que quan el poble basc culmini la seva presa de consciència nacional pugui dir: "Vull ser tan independent com ho són Espanya, França, Holanda o Catalunya".
El Món , 12/12/2016