Qui vulgui una prova il·lustrativa de l'immens complex d'inferioritat de l'Estat espanyol, en té una de ben diàfana en la criminalització i persecució malaltissa i sistemàtica de les persones que cremen fotocòpies dels seus símbols, ja sigui la bandera, el monarca o la Constitució. Un Estat sòlid, d'arrels profundes i segur de si mateix és refractari a aquesta mena de manifestacions. La consciència de la seva força el fa infrangible al vituperi. Si és un Estat cínic, fins i tot pot respondre amb un somrís. I si és democràtic, ho accepta com un exercici natural de la llibertat d'expressió i com un preu a pagar per la seva condició d'Estat. Els ciutadans no són un ramat de bens com els que apareixen al final de L'àngel exterminador, de Buñuel, els ciutadans no són micos ensinistrats per a dipositar una papereta en una urna cada quatre anys i tot seguit restar muts. De ciutadans, n'hi ha de moltes menes. I tots, absolutament tots, tenen dret a expressar el seu rebuig al poder de la manera que jutgin pertinent, sempre que la seva acció no comporti agressions a persones o destrucció de bens aliens. Cremar una fotocòpia, tant si reprodueix la cara del rei d'Espanya com la del rei de la selva, no pot ser mai delicte en un Estat de dret.

Si hom agafa les fotocòpies d'una altra persona i les crema és obvi que estarem davant d'un conflicte entre un propietari i un furtador. Però si hom crema les seves pròpies fotocòpies cap règim democràtic pot dir que delinqueix, i encara menys pot criminalitzar-lo, imposar-li una pena econòmica i amenaçar-lo de tancar-lo a la presó. A l'Estat espanyol, però, això és delicte d'injúries, com si fóssim al segle XVIII, perquè, pel que sembla –com passa en totes les dictadures–, és l'Estat qui diu quines fotocòpies es poden cremar i quines no. I no cal ser cap llumenera per saber que les fotocòpies que les dictadures no suporten que es cremin són aquelles en què s'hi veuen les cares i els símbols representatius del seu poder. Els dictadors, per naturalesa, són insegurs, criminalitzen la dissidència i senten un odi ferotge pels qui no se sotmeten a la llei del pensament únic. Si poguessin tancarien a la presó tothom que no els fos submís, però s'han de reprimir, han de contemporitzar, han de guardar les formes i donar una capa de vernís democràtic al seu govern. I el vernís és la llei. Ells, doncs, representa que no criminalitzen la llibertat d'expressió per voluntat pròpia, la criminalitzen perquè ho diu la llei i perquè, segons diuen, és la llei el que dóna sentit a la democràcia. Però, ves per on, és justament a l'inrevés. La democràcia no es decreta per llei, la democràcia neix de la gent, la democràcia és un tret cultural que defineix la manera que té una col·lectivitat d'entendre la vida, i és d'acord amb aquests principis que fa les seves lleis. Una societat democràtica, per tant, no pot tenir lleis antidemocràtiques, altrament entra en flagrant contradicció amb si mateixa.

No es tracta, d'altra banda, de fer judicis estètics o de valor sobre si és pertinent o no cremar fotocòpies amb la imatge de símbols. Cadascú, com és lògic, tindrà la seva opinió. Del que es tracta és del dret a la llibertat d'expressió, un dret que cap govern ni cap tribunal no poden arrabassar a la ciutadania perquè és un dret humà bàsic, un dret sense el qual la democràcia deixa de tenir sentit. Consegüentment, amb aquesta persecució i criminalització dels cremadors de fotocòpies, l'Estat espanyol no sols es retrata com un Estat covard, immadur, acomplexat i impotent que necessita matar mosques a canonades amb l'esperança que el retruny li doni aparença de poderós, sinó que s'imbueix d'un caràcter diví i, com un vulgar inquisidor, per mitjà de l'Audiència Nacional, un tribunal d'origen franquista, sacralitza les seves imatges. Cremar, doncs, estampetes amb la imatge d'aquests símbols religiosos –rei, bandera i Constitució–, és heretgia i motiu de càstig exemplar.

Els estats i les seves institucions no es respecten pel que són, es respecten pel que fan. I un Estat, com l'espanyol, que utilitza les seves institucions contra Catalunya, contra el seu govern, contra el seu Parlament, contra la seva presidenta i contra el dret de decidir dels seus ciutadans, no es mereix cap respecte. El respecte no s'imposa, el respecte es guanya. I qui criminalitza les urnes i els polítics que les posen al servei de la gent no és digne de ser respectat. Un dels pilars bàsics de l'Estat de dret és la llibertat d'expressió. No hi ha democràcia sense llibertat d'expressió. En democràcia, doncs, el delicte és prohibir-la, i el delinqüent és l'Estat.

El Món , 19/12/2016