El passat 30 d'abril, a Leitza, vaig ser testimoni de la col·locació de dues ikurriñes a la casa consistorial, una a la part superior de l'edifici i l'altra al balcó, al costat de les de Navarra i Leitza, com a preàmbul de la manifestació que va tenir lloc unes hores després per reivindicar respecte per la decisió adoptada pel Ple el 1997, en el sentit que la ikurriña onegés permanentment a l'Ajuntament. Aquell Ple, però, no va fer res més que reafirmar políticament una cosa que, malgrat les reiterades incursions de la Guàrdia Civil, ja era una realitat des del 1976: la presència de la bandera nacional basca a la seu del govern municipal. Per això crida l'atenció que sigui precisament una força com Aralar, que diu defensar els drets nacionals d'Euskal Herria, qui, retirant-la, hagi actuat amb la mateixa diligència que la Guàrdia Civil.

És cert que existeix un requeriment judicial segons el qual s'adverteix l'alcade que si no compleix la Llei de Símbols de Navarra s'exposa a mesures penals per desacatament, però també ho és que aquesta llei va ser impulsada el març de 2003 per UPN, una força que és filla ideològica del franquisme. No s'entén, per tant, que Aralar sigui tan escrupulosa en el compliment d'una legalitat d'arrel dictatorial i tan indiferent a la voluntat democràtica i majoritària de la població. És realment escandalós que transcorreguts trenta anys d'ençà de la mort del pare espiritual d'UPN, el partit de Miguel Sanz, una força residual a Leitza, pugui permetre's la persecució de la bandera que simbolitza no sols la lluita antifranquista sinó també la llibertat d'Euskal Herria.

Té raó Aralar quan recorda que la llei anterior, aprovada el 1986, no prohibia específicament la col·locació de la ikurriña i que va ser Miguel Sanz qui va proposar la supressió de les subvencions als ajuntaments que la pengessin. Aquesta mesura, finalment, no va triomfar i es van establir càstigs per als alcaldes dels consistoris que desobeïssin els requeriments judicials. Així és la legalitat vigent. Però Aralar deu saber que una cosa és la legalitat i una altra la legitimitat, una cosa és la llei i una altra la justícia. I la prohibició de la ikurriña en un territori d'Euskal Herria serà legal però no és justa. La qual cosa siginfica que tota subordinació a aquesta prohibició, per molt gran que sigui l'amenaça, està mancada de sentit. Res no ha de ser més important per a un alcalde que l'opinió dels seus conciutadans, i els ciutadans de Leitza ja s'han pronunciat sobre la bandera d'Euskal Herria. Ho van fer de manera pacífica i democràtica a través de les urnes i els seus vots van ser il·legalitzats pel sol fet de defensar ideals desafectes al nacionalisme espanyol. Ho diu el ministre José Bono: "A la gent que no estima Espanya se l'hauria d'enviar...". Espantat, potser, davant les seves pròpies paraules, no gosa acabar la frase, però ja ha revelat molt més del que desitjava.

José Bono, que comparteix amb UPN no sols la nostàlgia d'un passat recent sinó la voluntat de dilatar-lo fins a convertir-lo en present, és un abanderat vocacional dels principis fonamentals del negacionisme franquista: no existeix la nació basca, no existeix la nació catalana, no existeix a l'Estat espanyol cap més bandera nacional que la bandera d'Espanya. I és que hi ha una cosa que no es diu -no seria políticament correcte-, però que marca un abisme psicològic entre Espanya i les nacions catalana i basca. Em refereixo a la incompatibilitat natural de les seves respectives banderes. Per a Espanya, la simple visió de la ikurriña o de la senyera suposa la constatació d'un fracàs imperial, la frustrant impossibilitat d'espanyolitzar unes nacions geogràficament més properes que les que en el seu dia va sotmetre a ultramar; per a les segones, l'ensenya espanyola evoca algunes de les tares més menyspreables de la naturalesa humana: l'afany de dominació, el rebuig a la identitat aliena i la destrucció de la llengua i cultura vençudes. Estem parlant, doncs, de símbols massa antagònics perquè puguin compartir el balcó d'un mateix ajuntament sense despertar sentiments oposats.

La fi de la guerra de banderes, conseqüentment, queda condicionada a la recuperació de la normalitat política de les nacions subordinades. La dignitat nacional dels veïns de Leitza no consentirà que ningú, i menys un alcalde euskaldun, cedeixi a les pressions espanyoles i retiri de la casa consistorial precisament la bandera que hauria d'onejar més amunt de totes: la bandera nacional del País Basc. En aquest sentit, Patxi Sáenz, alcalde de Leitza, no hauria d'invocar el fantasma de la por insinuant que el govern municipal podria caure en mans d'UPN, altrament algú podria pensar que estima més l'alcaldia que els drets del seu país.

A Catalunya es viuen constantment situacions similars i el seu desenllaç sempre està en funció del codi ètic que regeix a cada municipi. Ramon Llumà, ex-alcalde de Solsona (CiU), es va fer famós per la seva negativa a penjar la bandera espanyola a l'Ajuntament. Quan les autoritats espanyoles l'instaven a posar-la, la seva resposta era sempre la mateixa: "És a la bogaderia". Més recentment, l'alcaldessa de Ripoll, Teresa Jordà (ERC), s'ha negat a penjar la bandera d'Espanya en el consistori desobeint els requeriments del Tribunal Superior de Justícia amb aquesta resposta: "La bandera de Catalunya i la de Ripoll són les dues úniques banderes amb les quals s'identifiquen els ciutadans."

No s'entén que Patxi Sáenz, desatenent l'opinió del seu municipi, prefereixi convertir-se en còmplice indirecte de la legalitat injusta que satanitza la ikurriña a Navarra. L'alcalde de Leitza hauria de saber que la desobediència cívica davant la ignomínia és l'arma més poderosa amb què compta un demòcrata prou savi per a no caure en el complex parany de la violència.

Berria , 17/5/2005 (euskara)
Nabarralde , 18/5/2005 (espanyol)