Thomas Harrington, professor d'estudis de llengua i cultura al Trinity College de Hardfort, Connecticut, Estats Units, opina que "els catalans pensen massa en les opinions dels altres". I hi afegeix: "És un problema. Al final, el que pensen els Estats Units... seria maco que fossin aquí ajudant, però no ho faran. Doncs què fas? Les teves coses. Has de fer els teus esforços de reconstrucció de la cultura". Té moltíssima raó. És un tret de la nostra personalitat, aquest, que sempre m'ha desagradat. Naturalment, atès que som els campions mundials de l'estètica, sabem disfressar aquesta preocupació dient que volem sentir totes les opinions. Però en realitat aquest comportament és fill dels molts anys d'inferiorització que hem patit. Tres segles d'inferiorització sistemàtica i de subordinació a un poder aliè com l'espanyol minen l'autoestima del captiu, el despersonalitzen i el fan insegur, indecís i emocionalment dependent. Per això, darrere la nostra preocupació per saber què pensen els altres de nosaltres, sempre hi he vist amagada una excusa per alentir la presa de decisions. És la praxi de les persones que consulten un munt de gent abans de fer quelcom: acaben amb el cap com un timbal i més confuses que abans, però han guanyat temps per justificar el seu immobilisme, que, al capdavall, és el que pretenien de manera conscient o inconscient.

Una altra cosa és la visió que el món té del procés d'independència de Catalunya. En aquest cas, el nostre interès per saber-ho em sembla força més productiu, ja que, per primer cop, no preguntem sobre trets caracterològics sinó sobre fets tangibles: la sortida reiterada al carrer de dos milions de persones, el ressò internacional que això ha tingut, la majoria absoluta independentista al Parlament, el debat del cas en parlaments d'altres països i, entre altres coses, una silenciosa però atenta observació internacional sobre la qüestió. D'això parla justament el llibre de Krystyna Schreiber "Què en penses, Europa?" (Angle, 2015), versió catalana de l'original "Die Übersetzung der Unabhängigkeit" ("La traducció de la independència"), guardonat per l'Institut de les Regions Europees, amb seu a Salzburg, Àustria.

En aquest llibre, la senyora Schreiber, de nacionalitat alemanya, entrevista catorze experts europeus que, amb els seus raonaments, configuren un mosaic de visions analítiques foranes altament interessant. Són visions documentades, desinhibides, constructives... que resulten molt enriquidores en el terreny del debat quotidià i en el del Procés en si mateix. Aquesta n'és una petita mostra:

• Gérard Onesta, eurodiputat francès pels Verds i vicepresident del Parlament Europeu entre els anys 1999-2009: "Simplement s'imposarà el resultat [del referèndum]. Si hi ha una majoria a favor de la independència, què passa? Avui tots els estats, inclòs França, diuen que no reconeixeran un procés d'independència, però el dia que s'hagi fet s'imposarà el principi de realitat. Cal recalcar una cosa important d'Europa, i és que funciona pel mecanisme del pragmatisme. [...] Recordo com els estats membres deien que s'havia de conservar Iugoslàvia sencera, intacta: "Mai, mai, mai no acceptarem els nous estats de Iugoslàvia si hi ha una secessió." I adoni's que n'hi ha dos que ja han entrat a la Unió Europea. Eslovènia molt ràpidament, i Croàcia més recentment. Per tant, sabem molt bé que a la Unió Europea la realitat s'imposarà. [...] Hi ha una lògica de la guerra del 1914 i una altra del tercer mil·lenni."

• Bernhard von Grünberg, diputat de l'SPD alemany al Parlament de Renània del Nord-Westfàlia: "Esperar assegut no resol res, sinó que porta a un agreujament de la situació, i espero que no dugui a la violència, encara que la manera de boicotejar la consulta a Catalunya per part del govern espanyol ja representa una certa mena de violència."

• Klaus-Jürgen Nagel, doctor en filosofia per la Universitat de Bielfeld: "A l'ensenyament secundari el 55 per cent (i aviat el 65 per cent) de les assignatures i tots els exàmens són controlats per Madrid. Però això no es veu tan rellevant o tan doctrinari com la resta d'assignatures, que són administrades a Barcelona. [...] Si es defineix com a nacionalisme el fet que una nació prengui les decisions essencials per al seu territori, llavors un espanyol que no vol que a Catalunya o al País Basc es prenguin decisions importants també és un nacionalista. [...] La Constitució s'ha convertit en un nou símbol nacional espanyol, amb caràcter gairebé sacrosant, fins al punt que des de la seva promulgació, l'any 1979, només s'ha canviat dues vegades, no com l'alemanya, que cada any s'ajusta un parell de cops."

• Edward Hugh, economista britànic col·laborador del New York Times: "Els britànics, en general, pensen que els catalans haurien de poder votar, i crec que no hi ha ningú que cregui que el fet que aquesta votació no estigui prevista en la Constitució sigui un bon argument per impedir-la. De fet no ho veuen així ni el Finantial Times ni Bloomberg."

• Otto Ozols, periodista i escriptor letó: "Una de les nacions més antigues d'Europa, amb una cultura àmplia i profunda i segles de tradició, veu com en l'Espanya actual se li nega un dret democràtic fonamental, el de l'autodeterminació. [...] Europa no ha d'ignorar el desig d'independència de milions d'altres europeus. El principi d'autodeterminació no és un principi flexible que es pot aplicar a la Gran Bretanya però no a Espanya. És un principi universal i fonamental de la democràcia."

Com veiem, "Què en penses, Europa?" és un llibre farcit d'enriquidores reflexions sobre el present i el futur polític de Catalunya a partir de la ferma decisió d'aquest poble d'autodeterminar-se. De fet, un dels aspectes que en fan més amena la lectura és que Krystyna Schreiber, l'autora, no es limita a fer preguntes concises, sinó que també aporta raonaments intel·ligents que empenyen el lector a la reflexió. Un bon llibre, en definitiva. Al capdavall, si el món observa avui Catalunya és perquè aquesta, per fi, ha passat dels anhels i les paraules a l'acció i als fets per veure reconeguts els seus drets nacionals. Serà amb els fets, no pas amb els anhels, que s'imposarà el principi de realitat. És un procés d'independència, és clar que sí. Però sobretot és un procés de dignitat.

Racó Català , 30/1/2017