'Un prometatge' és una obra teatral escrita per Anton Txèkhov, el 1888, que es va estrenar per primer cop a Catalunya el 1927, ara fa exactament noranta anys. Des d'aleshores, les representacions amb diferents actors, actrius i directors han estat una constant a casa nostra. Tanmateix, és la versió de l'Agrupació Dramàtica Barcelona, estrenada al Fòrum Vergés el 1959, amb Jaume Pla, Carme Cera i Joaquim Farré la que ha sobreviscut fins avui. La formidable longevitat de Jaume Pla, que actualment té 88 anys i continua en actiu, ha permès que sigui l'actor –els altres dos companys ja són morts– que més vegades l'ha interpretada. L'última, de moment, es va fer el 5 de març passat al Casal de Valldoreix i la gent va gaudir moltíssim.

El muntatge, fidel a la traducció de Joan Oliver i a la direcció que el 1959 en va fer el gran Jordi Torras, ja desaparegut, és una autèntica delícia. Txèkhov definia aquesta obra com una "broma en un acte". És a dir, un divertiment curt, d'una hora, amb una trama senzilla entorn la figura d'Ivan Vassílievitx, un terratinent força granadet i hipocondríac, i Natàlia Stepànovna, una noia que comença a ser considerada "fadrina vella". Vassílievitx, que la vol per muller, va a casa seva per tal de formalitzar-ne el prometatge. Però sorgeixen diferències de criteri entre tots dos per temes de terres i altres possessions, de manera que el que semblava que havia de ser una vetllada plàcida i plaent esdevé una olla de grills. Naturalment, tot acaba bé perquè tant el pretendent conco com la fadrina granadeta tenen interessos coincidents: ell, carregat de manies, vol una dona que li faci d'infermera, i ella, mancada de candidats, hi veu una sortida per evitar quedar-se per vestir sants. El casament, a més, deixarà sense fonament les divergències, atès que allò que ara és motiu de litigi passarà a ser propietat mútua.

Jaume Pla, com a Ivan Vassílievitx, i Anna Pou, com a Natàlia Stepànovna, són un regal exquisit. Jaume Pla, amb els cinquanta-vuit anys que fa que interpreta l'obra, té el personatge absolutament interioritzat i està sublim. De fet, el pas del temps ha esdevingut un aliat per a ell, en el sentit que la diferència d'edat entre el pretendent i la pretesa s'ha eixamplat de tal manera que el prometatge, perruca masculina inclosa, resulta molt més hilarant. Pel que fa a Anna Pou, que no havia interpretat mai aquesta obra, fa una Natàlia Stepànovna meravellosa en tots els seus vessants: femenina, tendra, afectuosa, forta, tossuda, gata maula... Aquest treball va fer que el públic no s'aixequés de la butaca i continués aplaudint fins i tot després que els intèrprets haguessin saludat per darrera vegada. L'obra és tan encantadora que agrada tothom, inclosa alguna persona poc avesada a anar al teatre, com ara un espectador que, en veure que l'autor no sortia a saludar, em va preguntar si no hi havia assistit. Jo, naturalment, el vaig disculpar: "Sembla que el senyor Txèkhov ha tingut un contratemps i no ha pogut venir".

Cugat.cat , 17/3/2017