Em sembla d'una coherència molt pedagògica la dimissió de l'editora de la Campana, Isabel Martí, com a membre de la junta directiva de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana, en no considerar "ni lògica ni normal" la invitació a la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, als actes relacionats amb la candidatura de la diada de Sant Jordi com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco. Martí, amb criteri catalanocèntric, desaprova que la Cambra del Llibre fes una cosa com aquesta i ha plegat. Després, com sabem, la mateixa cambra i alguns polítics han blasmat la presència de Santamaría, però sempre a posteriori –comportament genuïnament català– i sense cap efecte pràctic. Davant d'ella, en canvi, van exhibir somriures i encaixades com si es tractés d'una vella amiga de Catalunya. El resultat, però, va ser que aquesta vella amiga, en virtut del seu càrrec institucional, no sols va arraconar el conseller de Cultura, Santi Vila, sinó que també va desplaçar el vicepresident, Oriol Junqueras, ocupant el lloc central, entre els cinc ponents, a fi de difondre la imatge que Sant Jordi és una diada espanyola i que Catalunya ÉS Espanya.

No cal dir que ràpidament han sorgit veus nostres que han emparat la invitació i els somriures a la vella amiga en la "tradicional cortesia catalana", en el sentit que la cortesia no exclou el coratge. I és cert, la cortesia no exclou el coratge. El problema sorgeix quan la cortesia encobreix la candidesa, en el millor dels casos, i la manca de dignitat, en el pitjor. Una cosa és ser amable amb algú que no pensa com tu però que et respecta, i una altra és reverenciar algú profundament totalitari que et diu que no ets ningú i que dedica tots els seus esforços a humiliar-te i a destruir-te.

No és cap excusa adduir que la invitació anava adreçada al ministeri de Cultura, i que va ser la vicepresidència del govern espanyol qui se'n va apropiar. Realment cal baixar de la figuera per caure en un parany tan elemental. Sembla mentida que encara hi hagi catalans que no s'hagin assabentat que l'Estat espanyol té tots, absolutament tots, els seus instruments de poder en actiu per esclafar Catalunya en cadascun dels àmbits de la vida: polític, cultural, lingüístic, social..., i que, per aquesta mateixa raó, se serveix de qualsevol escletxa per fer les oportunes micturicions que li permetin marcar territori. Honorables senyors i senyores de la Cambra del Llibre, el ministeri de Cultura no és ningú a Catalunya. Ningú. La titularitat institucional en aquest camp a casa nostra la té la conselleria de Cultura d'aquest país, i aquest país es diu Catalunya. No Espanya.

Tampoc no és admissible l'excusa de dir que ens cal el suport de l'Estat espanyol per aconseguir que la diada de Sant Jordi sigui Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco pel fet que són candidatures que necessiten estar representades per un Estat. Doncs no. No, per dues raons. La primera és que sortosament, sense desmerèixer ni molt menys el títol de la Unesco, la diada catalana de Sant Jordi no necessita cap reconeixement internacional per la senzilla raó que constitueix per si mateixa un cas únic al món. La diada de Sant Jordi és patrimoni de Catalunya, i Catalunya, com tots els pobles del món, és patrimoni de la humanitat. D'altra banda, i aquesta és la segona raó, si tanta il·lusió ens fa aquesta declaració, per què no esperem a demanar-la quan siguem un Estat? Tan urgent és que ens la concedeixin ara? Tan terrible ha estat no tenir-la tots aquests anys? Que no hem quedat que l'actual procés català ha de culminar amb una Catalunya independent? Aleshores, per què necessitem ser llagoters amb Espanya, si allò que volem ho podrem aconseguir ben aviat nosaltres sols?

Potser d'ara endavant una part de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana ja no em voldrà publicar cap llibre, però no per això, amb tot el respecte des de la discrepància, deixaré de dir el que penso. Diu l'Associació que està convençuda que "ho hem fet bé", i que "si hi ha algú pel mig que se n'ha aprofitat, ens sap greu". Doncs no, no s'ha fet bé. Catalunya no té únicament la seva identitat emmordassada i emmanillada, Catalunya està sotmesa a un assetjament ferotge per part de l'Estat espanyol. Això no ho pot ignorar ni obviar l'Associació, i, consegüentment, a aquestes alçades del Procés, no hi ha excusa per anar amb el lliri a la mà tot dient que s'aprofiten de nosaltres i de la nostra bona fe. El món és com és, i cal alguna cosa més que bona fe per sobreviure-hi.

També és improcedent dir que Sant Jordi ha d'estar per damunt de qüestions polítiques. És massa inconsistent. Dir això és obviar la força que aquesta diada va adquirir, literàriament parlant –amb la rosa ens remuntaríem al segle XV–, com a element encobert de resistència contra el feixisme i en defensa d'una llengua catalana reprimida, perseguida i minoritzada. Tot a la vida és polític. Per això, durant molts anys, la gent ha penjat una senyera al balcó per celebrar-ho, i per això, d'uns anys ençà, hi pengem l'estelada de manera permanent. D'altra banda, no s'entén que l'Associació, coincidint amb el discurs tradicional de Ciudadanos, blasmi la "politització" del 23 d'abril sense parar atenció en la politització que suposa que una festa cultural com Sant Jordi no pugui ser considerada Patrimoni Immaterial de la Humanitat sense l'aval d'un Estat.

Sobre aquesta qüestió, el president Puigdemont es va expressar el dia de Sant Jordi amb una claredat que és d'agrair: "Si aconseguim el reconeixement de la Unesco per a aquesta festa, no serà pas gràcies als hereus polítics d'aquells [el feixisme] que van perseguir la cultura catalana durant dècades, sinó a aquells que han mantingut viva la flama de la cultura amb el seu esforç". I el dia abans també ho va fer Jordi Cuixart, president d'Òmnium Cultural: "Venir aquí i dir que valores la cultura catalana quan l'ataques sistemàticament per terra, mar i aire i atemptes contra la integritat i la cohesió de la llengua, és un intent de colonització del que representen la llengua i la cultura catalanes".

Certament és així. Soraya Sáenz de Santamaría és la persona que s'ha passat cinc anys, divendres rere divendres, després del consell de ministres espanyols, difamant, amenaçant i agredint Catalunya en qualitat de portaveu d'un govern obsedit a desplegar-hi, com fan les dictadures, una violència ferotge per mitjà de tribunals polítics contra les seves institucions i legítims representants. Una figura així, doncs, no mereixia cap cortesia. Ans al contrari, s'imposava fer-li el buit i organitzar, si calia, un acte paral·lel sense la seva presència tot declarant-la ‘persona non grata' a casa nostra. I si això l'ofèn, li podem suggerir el Valle de los Caídos per a anar a fer-hi el ploricó.

Tants anys de sotmetiment a Espanya han configurat en el nostre cervell un marc hispanocèntric de pensament que dóna episodis com el que comentem i que alguns catalans s'empassen. Ho fan amb algunes ganyotes, però se'ls empassen. El dia que siguem un Estat i, per pura lògica, veiem el món des d'un prisma catalanocèntric, ens farem creus dels pals a les rodes que nosaltres mateixos ens posàvem nit i dia. Comprendrem, en definitiva, que el requisit bàsic que ha de complir tot captiu que vol ser lliure, és pensar i actuar com si ja en fos.

Racó Català , 5/5/2017