"Dèspotes il·lustrats", ha estat el terme que Jordi Sànchez, president de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), ha fet servir per definir Miquel Iceta i Pedro Sánchez amb relació a l'actitud que mantenen contra el referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Em sembla una definició força precisa i escaient perquè, certament, és propi de dèspotes il·lustrats erigir-se en intèrpret de la voluntat d'un poble sense haver-lo escoltat. El Partit Socialista, de fet, no fa només això. A més de no voler escoltar el poble català, també l'emmordassa. Li prohibeix expressar-se lliurement sobre si vol ser un Estat independent o un territori subordinat a Espanya i el condemna a ser allò que el Partit Socialista vol que sigui. I què vol aquest partit que sigui Catalunya? Doncs el mateix que és el PSC dintre del PSOE. És a dir, res. Res de res.

El millor aval d'un partit polític per tenir credibilitat i guanyar-se el respecte de la ciutadania és la seva pròpia identitat. És a dir, la coherència entre allò que diu i allò que fa. Hom no pot dir-se socialista, per exemple, i alinear-se amb els fills ideològics del franquisme al Parlament català i al Congreso espanyol, com fan Miquel Iceta, Pedro Sánchez i la resta del PSOE; hom no pot fer abrandats discursos sobre els valors de la democràcia cada cop que s'encén el llum vermell de la càmera de televisió i, alhora, donar suport als qui condecoren nazis i feixistes; hom no pot alliçonar la gent des d'un faristol sobre la llibertat i, alhora, criminalitzar les urnes i el dret inalienable a l'autodeterminació dels pobles; hom no pot proclamar-se laic i, alhora, ser talibà d'una religió anomenada España; hom, en definitiva, no pot enarborar la bandera de l'esquerra i, alhora, transgredir els Drets Humans.

El descrèdit del Partit Socialista és tan exorbitant, tan descomunal –n'hi ha prou de mirar el caràcter residual que té a Catalunya–, que només li queda el recurs de la mentida i de la demagògia per intentar entabanar ànimes despistades. La mentida i la demagògia són sempre la conseqüència de la manca d'arguments. Per això el Partit Socialista, que sap que no té cap argument democràtic ni humanístic –cap ni un– per impedir el referèndum d'autodeterminació de Catalunya, s'aferra a una llei antidemocràtica i intenta desacreditar desesperadament l'independentisme tot associant-lo a la corrupció, als paradisos fiscals i a persones perverses que, segons diu, s'embolicarien amb la bandera i serien perillosíssims aiatol·làs. Així és com s'expressava Jaume Collboni, president de la federació del PSC a Barcelona, la setmana passada. Ho deia ell, que ha fet tota la seva carrera política embolicat amb la bandera espanyola com a membre d'una secta religiosa coneguda amb el nom de ‘Unidad de España' en el si de la qual, sota govern socialista, es va fundar una banda terrorista que matava persones finançada per l'Estat.

Una altra manera de saber qui és en realitat el senyor Collboni es troba en la informació que els periodistes Andreu Barnils i Roger Cassany van oferir a través de Vilaweb l'any 2014, el dia de la votació de les primàries del PSC. Ambdós periodistes van ser testimonis oculars del lliurament de paperetes de la candidatura de Collboni a membres de la comunitat pakistanesa de Ciutat Vella –que no tenien ni idea de qui era aquell senyor–, i de com, tot seguit, després d'altres complimentacions, eren conduïts fins a la urna on es podia controlar la culminació de la maniobra.

Tard o d'hora, però, el temps acaba posant cadascú al seu lloc. Ho hem vist fa ben poc, el 15 de juliol concretament, amb la crida desesperada de Miquel Iceta als conservadors de l'antiga Convergència perquè es facin del PSC. Quines ironies que té la vida. Ves per on, ara que el PDeCAT, deixant enrere el pujolisme i empès per l'extraordinària evolució del país, ha iniciat un apropament a la socialdemocràcia, resulta que el PSC vol fitxar-ne els antics membres més immobilistes. Tot encaixa, tanmateix. Fa tan sols un mes, Iceta ja cantava les excel·lències d'un dinosaure com Duran i Lleida i anunciava la possibilitat de formar coalició amb ell i altres delegats de la caverna espanyola a casa nostra, entre els quals Foment del Treball, Círculo Ecuestre i el grup Godó. És ben lògic, això. Caiguda la màscara, quina altra cosa pot voler algú com el PSC, que és la crossa d'un govern d'ultradreta a Espanya, i que a Catalunya, en companyia de Partit Popular i Ciudadanos, constitueix un dels búnquers més reaccionaris de la Unió Europea?

Racó Català , 20/7/2017