Diuen que la història l'escriuen els vencedors. És una frase ben certa, sobretot quan al·ludeix als "vencedors" que han esclafat pobles, cultures i llengües. En aquests casos, el "vencedor" té molta pressa a esborrar. "Dèria esborradora", podríem dir-ne d'aquesta obsessió. La dèria esborradora es fonamenta, d'una banda, en la necessitat d'amagar les barbaritats que el vencedor ha comès per tal d'assolir el seu objectiu, i, de l'altra, en la pressa per reescriure el passat i legitimar, així, la seva presència –talment com si fos ancestral– sobre una terra que només posseeix i espolia per dret de conquesta.

Espanya, eufemisme de Castella, en sap molt d'això. Ho ha practicat contínuament al llarg de la seva història en tots els pobles que ha anorreat. Fins i tot ha pretès fer-nos creure que abans de la seva arribada la gent d'aquells pobles, pobreta, no tenia més llengua que la de la boca, de manera que hauria estat Castella qui, gentilment, els hauria concedit una "lengua de encuentro" perquè poguessin evolucionar. Però seria un error pensar que la manipulació espanyola de la història queda circumscrita a uns fets succeïts segles enrere. La dèria esborradora, l'afany manipulador, no s'han aturat mai. Tampoc en el segle XXI. La frase "nuestro interés es españolizar a los niños catalanes", pronunciada l'any 2012 pel ministre de Cultura d'aquell país, n'és un testimoni força diàfan. Aquell pobre home i el seu govern no s'adonaven que amb aquesta frase estaven reconeixent que els catalans no som ni hem estat mai espanyols. Altrament, quina necessitat n'hi hauria, d'espanyolitzar-nos? Oi que ningú no es planteja, d'espanyolitzar els espanyols o de germanitzar els alemanys? Que n'és d'inclement, el llenguatge!

Per això jo voldria parar atenció en un llibre d'Eugènia de Pagès i Bergés, catedràtica d'història d'ensenyament secundari, titulat "No m'ho van ensenyar a l'escola" (Història per a adults) (Pagès editors, 2017) en el qual l'autora reflexiona sobre un munt de fets relacionats amb Catalunya que han sofert l'efecte del ribot manipulador espanyol. "El franquisme va ser un accident històric o entronca amb un passat que el va legitimar als ulls d'una gran quantitat d'espanyols?", es pregunta De Pagès. El llibre, dividit en vint-i-quatre capítols, parla, entre d'altres coses, de la cort de Felip IV: luxe, ostentació i misèria, de Felip V, del franquisme tou, del concert econòmic, del conte de fades de la Transició, de la llei mordassa, del nacionalisme espanyol... Per tal que el lector en flairegi el contingut, li'n poso aquí alguns fragments:

• [Sobre l'esfondrament demogràfic de les terres d'ultramar "justificat" per les malalties infeccioses europees]: "Com és que les malalties indígenes no van atacar els invasors europeus? O és que, com alguns autors sostenen, una alimentació de bona qualitat i sobretot molt equilibrada feia que les malalties pràcticament no existissin entre els pobles andins. Poc probable. O és que els virus eren racistes i no atacaven els europeus? [...] El cas és que l'esclavitud, les massacres i les epidèmies van deixar buits els regnes asteques i inques."

• "Pel que fa a l'exmetròpoli, Espanya, la conseqüència a llarg termini ha estat l'arrelament d'una mentalitat molt estesa entre la població espanyola: l'imperialisme com a única manera de viure. És a dir, xuclar a altres poblacions o territoris la necessària riquesa o excedent, tot veient aquesta manera d'obtenir recursos del tot normalitzada."

• "Lloc: Casa de la Ciutat a Barcelona, el 16 de setembre de 1714, cinc dies després que la capital catalana sucumbís al setge borbònic. José Patiño [mà dreta de Felip V] convoca els consellers que quedaven, els llegeix el decret que dictava la dissolució del Consell de Cent, institució amb més de cinc segles d'història, i aleshores, buscant una humiliació encara més gran, ordena als consellers que allí mateix es treguin les insígnies i les lliurin juntament amb les claus de la Casa de la Ciutat i amb tota la documentació. Hores després es repetia la mateixa escena amb els representants de la Generalitat. D'aquesta manera, un sol home posava fi a l'històric sistema institucional català."

• "Felip V va aplicar mètodes d'extermini i control propis de les dictadures modernes. Així, el comte de Montemar arribà a teoritzar les pautes de comportament del que avui en dirien assassinats selectius que després duran a terme personatges com Videla o Pinochet."

• "Es força sorprenent, en canvi, que anys més tard, com explica el professor Fontana, un cert esquerranisme tendís a confondre nacionalisme amb burgesia, en moments en què resultava evident que la burgesia –tant la que havia retornat amb l'exèrcit franquista el 1939 com la que feia negocis bruts amb en Porcioles– no tenia res a veure amb un nacionalisme que defensaven, per contra, les classes populars."

• "Una mostra d'aquesta concepció medieval de la llei ("la ley es la del rey") és la transició del franquisme a la democràcia que es va fer, com deia el seu mentor Torcuato Fernández Miranda, "de ley a ley por la ley", és a dir, sense trencar mai la legalitat, de manera que la legalitat actual d'Espanya és una evolució del franquisme, malgrat que els "Principios fundamentales del Movimiento", essencialment antidemocràtics, eren "por su pròpia naturaleza permanentes e inalterables". Sí, tot ben legal, però fraudulent.”

El llibre d'Eugènia de Pagès conté moltes altres dades i reflexions interessants que mereixen ser llegides amb atenció. Hi ha, com he dit, una manipulació de la història que redibuixa la identitat espanyola a fi de d'anul·lar identitats alienes, com la catalana, i d'inflar el pit dels espanyols fent-los creure que Catalunya ni és cap nació ni ha estat mai catalana, cosa que explica la pervivència de la catalanofòbia en ple segle XXI i la virulència amb què les institucions de l'Estat espanyol reaccionen contra el dret inalienable d'autodeterminació de Catalunya. Com deia Shakespeare, el passat tan sols és un pròleg.

Racó Català , 29/8/2017