Tot i que l'independentisme, afortunadament, ha fet miques l'ambigüitat que aixoplugava la política catalana més immobilista, encara hi ha polítics, expolítics i tertulians de premsa, ràdio i televisió –espanyolistes encoberts– que eviten definir-se amb relació a la llibertat de Catalunya. Pensen –realment s'ho creuen?– que la indefinició els fa superiors a la resta de mortals, gent primitiva, ignorant i eixelebrada que maduraria si escoltés les doctes pontificacions dels ambigus. Xavier Domènech, Ada Colau o Lluís Rabell en són el retrat més viu –cal ser molt, molt miserable per dir, com va dir Colau, que cal que els presos polítics surtin de la presó "per donar la cara". Això sol ja hauria d'apartar aquesta dona de la política per sempre més–, però n'hi ha d'altres que, sense tenir responsabilitats polítiques, es passegen d'emissora en emissora dient-nos que a Catalunya hi ha dos blocs, els del sí a la independència i els del no, i que ells, naturalment!, no estan en cap dels dos, sinó tot al contrari.

D'acord amb aquesta posició, els indefinicionistes tenen per costum repartir fuetades indistintament. Són els autèntics ni-ni. És a dir, que si hom els pregunta sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya sempre comencen amb aquestes paraules: "Nosaltres no estem ni a favor dels independentistes ni dels no independentistes", o "Jo no sóc ni independentista ni no independentista". I tot seguit, com qui es mira el partit des de la llotja, blasmen les dolenteries del bloc del no –només les que són tan òbvies que no es poden amagar– i després, ràpidament, afegeixen: "Però també hi ha moltes coses que el bloc del sí no ha fet bé". I és que, és clar, a Catalunya només els indefinicionistes fan les coses bé. Com les mestres de P3, que en veure dos infants discutint els diuen "nens, no us baralleu", ells sí que en saben i estan per damunt del bé i del mal. Tot consisteix a no fer absolutament res. Si no fas, si no et defineixes, mai no t'equivoques i sempre podràs dir "jo ja ho deia". Ignoro quina autoritat acadèmica els ha lliurat el màster en coaching, però s'ha de reconèixer que són uns coach infal·libles.

Amb relació a la llibertat de Catalunya és molt positiu gaudir d'un coach com Domènech, Colau o Rabell, perquè els seus savis consells són ideals per combatre l'estrès. L'immobilisme no s'estressa mai. En té prou d'aprendre's de memòria algunes frases de manual. La favorita és aquesta: "Cal dialogar/pactar". És tan maca, fa tan progre repetir-la a tort i a dret, que el qui la diu sempre queda bé. En versió més llarga hi trobem aquesta altra: "El que han de fer els dos blocs és asseure's al voltant d'una taula i parlar". La pregunta que no responen mai és: "Com es pot parlar i pactar amb algú que no vol fer-ho?" Què ha de fer una dona que es vol separar del marit, posem per cas, quan aquest no vol sentir parlar de separació i l'apallissa si ella, en veure tancada la porta a pany i forrellat, gosa fugir per una finestra? Amb un coach com Domènech, Colau o Rabell, o tot l'estol de tertulians indefinicionistes que imparteixen saviesa a Catalunya, a la dona en qüestió se li recomanaria que no fugís, que acatés les lleis de l'amo –perdó, del marit– i que, per anys que passessin, seguís intentant fer una separació pactada. "Cal pactar, Laieta, cal pactar".

El problema és que si la Laieta ha decidit separar-se és justament perquè ha pres consciència que la seva vida està amenaçada en aquell marc de convivència. Sap del cert que aquell home no sols no canviarà mai –mai!–, sinó que tampoc no la reconeixerà mai com una igual amb els mateixos drets que ell. No hi ha viaranys alternatius. Sempre, sempre, sempre serà així. Doncs bé, la docta medicina dels indefinicionistes és resignació cristiana i, tot pidolant-pidolant, mirar de portar algun peixet al cove. Això del peix al cove no ho han inventat els indefinicionistes d'avui, no cal dir-ho; els d'abans ja se'n servien. Però, ves quins tombs que fa la vida, ara resulta que és el catecisme de la progressia catalana. Tanmateix, tot s'entén molt millor si analitzem l'expressió "nosaltres no som ni independentistes ni no independentistes". L'antònim d'independentista no és "no independentista". L'antònim d'independentista és "dependentista". Passa, però, que és una paraula tan lletja que ningú no la vol, perquè deixa molt retratat. Sentir dir algú que és "dependentista" sobta força i, en el millor dels casos, fa pena, perquè implica el reconeixement d'una submissió vocacional. Per això tots els dependentistes s'han comprat un uniforme de camuflatge que té algunes variants, com ara "unionista", "legalista", "constitucionalista"... Sonen bé, oi, aquests mots? El marit de la Laieta també és unionista, està encantat amb la seva pròpia llei, la llei que encadena la Laieta per a tota la vida.

Diguem les coses pel seu nom: o s'és independentista o s'és dependentista. No hi ha terme mig. O s'és independent o no se n'és, o es vol la llibertat de Catalunya o no es vol. La resta és emprenyar la gata. Deixem, per tant, de fer nostre el llenguatge dels indefinicionistes i de parlar càndidament per boca seva. Trist camuflatge, el de la indefinició. L'indefinicionista, el ni-ni per excel·lència, és molt més transparent del que es pensa, es defineix evitant definir-se.

El Món , 20/11/2017