Per a tot amant del cinema, la mort d'una sala és indicativa de fins a quin punt els nous temps, amb els nous hàbits de consum, estan desnonant el 7è art del que fins ara havia estat el seu hàbitat natural. El fenomen de les multisales, fruit d'una concepció nord-americana de la vida, que estableix un control de l'individu atrapant-lo en un centre comercial, ja va ser un adéu a la manera tradicional de veure cinema. El preu del sòl s'ha encarit, les sales grans ja no són rendibles, la separació entre files s'ha reduït i les crispetes són la columna vertebral del negoci.
La notícia trista a Sant Cugat, però, no és que Cinesa marxi. Aquesta empresa ja feia temps que havia minvat els serveis a l'espectador. La notícia trista és que moren dues pantalles. És a dir, que l'oferta, comptant les nou de Yelmo, arribades el 1997, quedarà a reduïda a onze. O dit d'una altra manera: si per al Sant Cugat del 1997, amb 50.000 habitants, hi havia tretze pantalles; per al Sant Cugat del 2018, amb 90.000, n'hi haurà onze. Val a dir que els encertats cicles de cinema d'autor i de clàssics són més mèrit de l'Ajuntament i de la pressió ciutadana que no pas de l'empresa.

Ara, la situació planteja un inconvenient i una incògnita. L'inconvenient és que es redueix l'oferta per al desplaçament a peu –hi ha molta gent gran que no va mai als Yelmo perquè imposen motorització–; la incògnita és qui gestionarà les dues sales supervivents. Caldrà recordar que hi ha altres cinematografies, a banda de l'americana, i que una ciutat com Sant Cugat, que aposta per la cultura, ha de tenir una sala que projecti les pel·lícules com han estat concebudes: en versió original.

Tot Sant Cugat , 5/2/2018