Lluís Companys era imperfecte, i què?
En el mateix sentit, quina utilitat té escarnir Lluís Companys seixanta-sis anys després de la seva mort? La defensa de la veritat? Quina veritat? La d'un periodista presoner de les seves fòbies? Se sent més feliç, l'autor de l'escarni, després de dir-nos que Companys era un alcohòlic, un faldiller, un egòlatra, un hipòcrita, un vanitós, un immadur, un frívol, un oligofrènic, un fatalista, un cercador de glòria, un mal advocat, un fracassat que va tenir la sort de ser detingut pels nazis, lliurat a Franco i executat? Tot plegat és una magnífica carnassa per al nacionalisme espanyol, sempre tan disposat a destruir els referents catalans. Ves per on, va ser el mateix periodista que ara escup sobre la tomba de Companys qui, el passat mes d'octubre, per mitjà d'una entrevista al diari Avui, ens endolcia la figura de Jesús Irurre, el carceller de Puig Antich. Curiosa, si més no, aquesta manera de fer: mostrar el fons humà del botxí i la perversitat intrínseca de la víctima.
Té gràcia, per altra banda, que algú que es defineix com a nacionalista català dediqui més energia a destruir els referents del seu país que no pas els del país que l'empresona. Això em recorda unes paraules del poeta Plaute, pronunciades ara fa més de dos mil anys: "Els denigradors tenen un tresor a la llengua: es guanyen la vida parlant malament dels qui són millors que ells."
El Singular Digital , 12/1/2007