Si una cosa ha reconegut Catalunya a Esquerra Republicana ha estat la seva esplèndida tasca com a responsable de la conselleria d'Educació. Fins i tot l'oposició l'ha reconeguda. Per això, davant la renúncia d'aquest partit a continuar-la, els primers desconcertats han estat els seus propis votants. És molt probable que els republicans, en assabentar-se de la intenció del govern Zapatero d'imposar una hora més d'espanyol en l'ensenyament primari, pensessin que la millor estratègia era fer el mateix que fan molts marits quan la dona els diu "Hem de parlar". És a dir: no ser-hi. Així, en arribar el decret, les crítiques i el descrèdit caurien demolidorament sobre el PSC, en general, i sobre Ernest Maragall, en particular, i l'estratègia d'erosió del soci faria el seu efecte. Sembla un raonament astut, no hi ha dubte, però només en aparença. La prova és que no són pas els socialistes els qui estan patint el desgast polític del polèmic decret, sinó la pròpia Esquerra. I això és així per la senzilla raó que és Esquerra qui ha lliurat el govern del país a l'autor de dues promeses que constitueixen un frau històric al poble català. Una, la que deia que el govern espanyol acceptaria l'Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya; i l'altra, la que insistia que "si guanya Zapatero, guanya Catalunya".
És innegable que en les crítiques més ferotges a Esquerra hi ha una certa dosi de demagògia i malignitat, perquè, des d'un punt de vista sobiranista -ho hem vist durant un quart de segle-, PSC i CiU són el foc i les brases, però sembla que és el preu que ha de pagar per la seva docilitat davant els decrets espanyolitzadors i per ser l'únic partit en qui bona part de la societat catalana havia dipositat esperances de canvi. La decepció, ja ho sabem, aboca sovint a la desmesura.
Així les coses, em pregunto si Esquerra és conscient que la seva estratègia és a punt d'explotar-li a les mans. Em pregunto si els republicans s'adonen que el seu catalanisme, lluny d'enfortir-se -per contrast a l'espanyolisme del PSC-, queda entelat per una opció de govern que amb només tres mesos ja s'ha revelat com a suïcida i que els mostra, cada dia més, com una força subordinada. No dic que ho sigui, però és així com la gent la veu. I això és el pitjor que li pot passar a una força independentista: que hom la vegi subordinada als interessos nacionals d'una altra nació.