Diu Carles Martí, regidor de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, que no és pas per "manca de patriotisme", sinó per "motius estètics", que amagarà les Quatre Columnes dissenyades per Puig i Cadafalch que han de ser restituïdes a Montjuïc. Considera, el regidor Martí, que les esmentades columnes no han de tornar al seu emplaçament original perquè "els gustos actuals han canviat" i ara "no tindria sentit la ubicació frontal" que presidia l'avinguda de Maria Cristina. D'acord amb aquesta decisió, que compta amb el vist-i-plau d'ICV i d'ERC –hi ha algú a Esquerra?-, però criticada per Convergència i Unió, les columnes s'ordenaran longitudinalment, de mar a muntanya, en lloc de fer-ho frontalment, de Llobregat a Besòs, com estaven situades en el seu dia. D'aquesta manera, només una de les columnes podrà ser vista des de la plaça d'Espanya i es perdrà la imatge de les quatre barres frontals. És evident, per tant, que la restitució d'aquests pilars no respon pas a cap iniciativa de la regidoria de Cultura, sinó a un manament del Parlament de Catalunya i a la pressió que la Xarxa d'Entitats Cíviques i Culturals dels Països Catalans ha dut a terme en considerar-los un símbol d'afirmació del poble català davant els totalitarismes que han volgut anorrear-lo.
L'arquitecte Josep Puig i Cadafalch va fer aixecar les Quatre Columnes el 1919 i el dictador Miguel Primo de Rivera, amb la intenció d'invisibilitzar la nació que simbolitzaven, les va fer enderrocar el 1928. És, per tant, un insult a la memòria històrica que l'Ajuntament de Barcelona, vuitanta anys després, esdevingui còmplice d'aquell objectiu. Carles Martí, amb una lliçó magistral de cinisme, acusa la Xarxa d'Entitats de "tenir prejudicis" per no admetre l'ocultació de les columnes, però el cert és que són justament els prejudicis del regidor Martí els que volen situar el monument en un racó de la font lluminosa, en una posició secundària i de perfil, en lloc de restituir-lo en la seva posició frontal original. Es tracta, en definitiva, de fer passar bou per bèstia grossa, vestint de restitució el que no és més que una vergonyant enganyifa. És el que passa quan els hispanoaddictes catalans arriben al poder, que frisen per continuar l'obra dels obstinats colonitzadors espanyols.