La patologia de l'autoflagel·lació és inherent a totes les col·lectivitats inferioritzades o sotmeses a la voluntat d'un tercer. En totes les èpoques i en tots els continents, el pitjor enemic d'un poble sotmès ha estat sempre ell mateix. Minada la seva moral a través del temps, la pèrdua d'autoestima i el sentiment de frustració que acumula són tan elevats que arriba un moment en què ja sols és capaç de reconèixer-se en la culpabilitat. Com passa a les víctimes de violència domèstica, el dominat en té prou amb una simple mirada de l'opressor per sentir-se culpable i demanar-li perdó. Això és així perquè la dependència emocional que la víctima ha desenvolupat a poc a poc envers el seu amo, la incapacita per a la rebel·lió i l'emancipació. I és una llàstima, perquè no es tracta d'una qüestió de força -el veritablement feble sempre és l'opressor-, sinó d'autoconfiança. Just allò que la víctima ja no té. Catalunya és un viu exemple d'aquesta patologia. Inferioritzada psicològicament durant anys, ha interioritzat un complex de culpabilitat que l'empeny a un cercle viciós dins el qual la justificació d'aquest complex només és possible mostrant el fons humà del botxí i la perversitat intrínseca de la víctima. Necessita, per tant, excavar en les seves pròpies misèries per emmascarar la dependència que pateix.


Un clar exemple de l'excavació i de l'exhibició de les misèries catalanes -les espanyoles són matèria prohibida- el trobem al llibre La veritat no necessita màrtirs, d'Enric Vila. Es tracta d'un perbocament de 400 pàgines sobre la figura de Lluís Companys, l'autor del qual es defensa adduint que "no diu res que altres autors no hagin dit ja". Curiosa i insolent manera de vendre llibres, no? Aquest arqueòleg de la misèria comença la seva salsa rosa dient-nos que Companys tenia una mare que acollia tots els homes amb les cames obertes, continua titllant-lo de vanitós, egòlatra, malaltís, fatalista i fracassat i remata escopinant que era un cercador de glòria que hauria d'estar agraït als nazis, perquè va ser gràcias a ells que Franco, executant-lo, li va permetre entrar en la història. Pot un català escriure una cosa més repugnant? Realment, cal estar molt malalt d'autoodi per masturbar-se així. Posats a cercar clarobscurs humans, per què, el denigrador, no ens parla dels seus? Per què no confessa honestament el conegut odi visceral que sent vers Companys i vers Esquerra Republicana? Convertit Companys en un gargall, em pregunto quant trigarà el denigrador a obsequiar-nos amb una nova revelació. Per exemple, que el president Francesc Macià era impotent, halitòsic i aerofàgic i que patia d'incontinència urinària, li suaven les mans i li feien pudor els peus. D'aquesta manera, parafrasejant el seu editor, podríem veure Macià "amb més nitidesa, des d'un vessant humà i no tan mític".

Em sembla altament positiva la recerca de la veritat quan hi ha noblesa en la idea que la promou, quan aquesta recerca no és una coartada per a la calúmnia i quan el narrador no ha condemnat el seu personatge abans d'escriure la primera pàgina. Quan les intencions són unes altres, el resultat no té cap rigor i el llibre es converteix en un burdell de paraules. I això és el més patètic, que tan malaltissa autoflagel·lació, a part de no aportar absolutament res a Catalunya, coincideix en objectius amb el nacionalisme espanyol: la ridiculització dels referents catalans i el desarmament moral davant l'hegemonia espanyola. La tàctica consisteix a titllar de radicals els catalans que més desinhibidament viuen la seva identitat. "Odien Espanya i la culpen de tot", és l'acusació més freqüent que el regionalisme fa a l'independentisme. Però el regionalisme s'equivoca, perquè confon l'autoestima –just allò que li manca- amb l'odi a un tercer. I és que res no molesta tant el pusil·lànime com la desinhibició de l'assertiu. Mentre el primer es lliura a l'autoflagel·lació, el segon concentra tota la seva energia en la llibertat. Mentre un cerca la manera d'acomodar-se a la cel·la, l'altre estudia la manera de sortir-ne.

Una altra afirmació de l'ensumador de flatulències és que un país no ha d'esperar a ser independent per a destruir els seus referents, atès que "les crítiques més sagnants de França o d'Anglaterra les han fetes francesos i anglesos, respectivament". ¿I quan les han fetes –cal preguntar-li-, abans o després de ser independents? Curiosa, si més no, la comparació de l'escardalenca Catalunya estatutària amb dos dels estats més importants d'Europa. Aclaparat per l'alt nivell de l'argumentació, em fa por plantejar una qüestió tan simple: ¿pot ser tan estúpida, una col·lectivitat, que no entengui que la destrucció dels seus referents comporta, inevitablement, l'assumpció dels aliens?

El més hilarant, però, és quan el flagel·lador de cadàvers diu, sense enrojolar-se, que ell juga fort i que no s'enfronta al rei d'Espanya perquè no li interessa. ¿No li interessa mantenir de la seva butxaca un referent espanyol imposat a Catalunya i que és essencialment antidemocràtic? ¿No li interessa o no té valor per enfrontar-se a l'article 56 de la Constitució espanyola segons el qual "el rei és inviolable i no està subjecte a responsabilitat"? Just el contrari de Companys, que va assumir les seves responsabilitats fins el final.

En tot cas, la victòria del dominador és impossible sense la col·laboració del denigrador. Junts aconsegueixen dues coses: una, que el poble dominat, ja amansit de dalt a baix, estigui convençut que la seva docilitat és un bon exemple per al món; i l'altra, que aquest mateix poble no s'adoni que la independència és una conseqüència de la maduresa, no pas de l'estupidesa. Per això, mentre els pobles adults esdevenen estats independents, el denigrador es dedica a menysprear els qui li recorden tot allò que el seu va ser. Això explica per què no hi ha lloc per a les persones íntegres i desacomplexades en el si d'un poble vençut i desnaturalitzat.

Berria , 25/1/2007 (èuscar)
Nabarralde , 25/1/2007 (espanyol)
El Triangle , núm. 816, 26/2/2007 (català)