Realment exquisida aquesta pel·lícula guardonada amb l'Oscar al millor film de parla no anglesa. Si descartem un parell de moments una mica ingenus que subratllen excessivament la història, la resta és d'una bellesa extraordinària. Els seus elements no sols estan perfectament harmonitzats, sinó que funcionen amb la precisió d'un mecanisme de rellotgeria i ens parlen de la relació que s'estableix entre una parella d'artistes, actriu ella i escriptor ell, i l'oficial de la Stasi, la policia de l'Alemanya Oriental, encarregat d'espiar-los dia i nit. Són tres personatges ideològicament diferents, però units per l'art, que es veuen atrapats en la poderosa teranyina d'un Estat totalitari. No és cert, com afirmen algunes veus, que l'evolució ideològica de l'oficial alemany no s'expliqui de manera convincent. Està molt ben explicada per la senzilla raó que el seu canvi d'actitud no és fruit de cap conversió o il·luminació divina, sinó de l'enamorament que experimenta envers la parella espiada. Es tracta, per tant, d'un cas invertit de síndrome d'Estocolm, el cas d'un segrestador d'intimitats que es veu incapaç de sostreure's a la seducció de les seves víctimes. Estem parlant, en definitiva, d'una petita meravella sobre els sentiments, la lleialtat i la traïció, estem parlant d'una pel·lícula que només pel treball de l'actor Ulrich Mühe, ja mereix ser vista dues vegades.