Autor de llibres com Jo no sóc espanyol, La paraula contra el mur o TV3 a traïció , Víctor Alexandre s'ha convertit en un dels principals defensors de la llengua catalana i dels drets dels catalans. El seu últim llibre és una obra de teatre que explica la història d'Èric Bertran, un noi que amb només catorze anys va ser acusat de terrorisme per haver enviat un mail a un supermercat demanant que etiquetessin els seus productes en català.

A Èric i l'Exèrcit del Fènix un noi de catorze anys es troba que un dia la policia truca a la porta de casa seva...
Aquesta obra es basa en fets reals. Explica els fets que van passar l'any 2004 a Lloret de Mar, quan sis dies després que l'Èric hagués demanat per correu electrònic a unes cadenes de supermercats que etiquetessin en català, va rebre la resposta en forma de trenta guàrdies civils vinguts expressament de Madrid que l'acusaven de ser un terrorista. I aleshores comença tot un calvari que el porta a declarar a l'Audiència Nacional.

Com és possible?
Des del punt de vista de l'Audiència Nacional el que va fer l'Èric no és normal. Tota la família va ser analitzada per un equip de psicòlegs, perquè es veu que no és normal que una persona vulgui viure en el seu país amb la seva pròpia llengua... I que consti que ell no demanava l'etiquetatge exclusiu en català, demanava només que entre les llengües hi hagués la catalana. Se'l van endur a Madrid i van investigar si realment hi havia alguna anomalia psíquica, o genètica... Perquè l'acusació que rebien, que trobaven que era una cosa molt preocupant, era que la família té el costum de veure TV3 i té idees independentistes.

Però ell no signava amb el seu nom...
No, ell signa els mails amb el nom d'Exèrcit del Fènix, que està inspirat en L'orde del Fènix del Harry Potter, i això és considerat terriblement perniciós... Fins al punt que el ministre espanyol de Justícia, López Aguilar, li va dir un dia al diputat Joan Puig, als passadissos del Congrés: "Tú no sabes toda la verdad sobre este peligroso terrorista". Que el ministre de Justícia digui això sobre un nen de catorze anys que, com ha quedat demostrat, no ha comès cap delicte, ja demostra com és l'Estat en el qual ens trobem.

És bastant surrealista.
Això explicat així pot semblar una mica frívol, pot fer riure, però la veritat és que l'Èric, durant tot el temps que va durar això, va patir atacs d'angoixa, va estar en tractament mèdic, psiquiàtric, va ser una cosa terrible, perquè la llei antiterrorista no admet bromes, és a dir, el fiscal demanava vuit anys de reclusió en un centre de menors, sense eximents... Però jo a l'obra de teatre hi he donat la volta i la gent riu molt, he procurat aprofitar l'esperpent d'aquesta situació i que, mentre la gent riu, reflexioni sobre el fet que tot això és cert i que, si és cert, significa que hi ha moltes coses que no són normals en el nostre país.

Però no van investigar una mica abans de detenir-lo?
Sabien qui era l'Èric quan van arribar a casa seva, sabien que tenia catorze anys... Però per ells el que va fer és terrible. Per veure quina és la mentalitat d'aquesta gent, n'hi ha prou amb recordar que quan van entrar al seu dormitori, la primera frase que va dir el sergent va ser: "Mire capitán, una bandera catalana, ya lo tenemos".

Com si fos una prova...
Exacte, com si el fet de tenir una bandera catalana al dormitori demostrés que era un personatge perillós.

Què és el que hi ha al darrere, doncs?
Hi havia una voluntat d'utilitzar l'Èric Bertran com una mena de boc expiatori. Era un advertiment, un escarment per fer que aquestes peticions no proliferin... És una intimidació... Si corre la veu que un nen que ha fet això li ha vingut la brigada antiterrorista de la guàrdia civil a casa, a la gent li agafa por i els dissuadeixen que segueixin la mateixa línia. Es tracta d'això.

I creus que ha funcionat?
No ha funcionat, perquè es van trobar amb un nen i una família que tenia les idees molt clares respecte el seu país i va decidir que per aquí no hi passava de cap de les maneres. La prova és que malgrat que l'Estat ha tancat el cas considerant que no se'l podia acusar, la família l'ha tornat a obrir i el cas està pendent per arribar al Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg i al Tribunal de Justícia de les Nacions Unides per assetjament moral i psicològic a un menor, és a dir, que es tracta de fer seure al banc dels acusats a l'Estat espanyol per un assetjament totalment intolerable al segle XXI en un estat de dret.

És increïble.
Això demostra que estem en una democràcia, certament, però en un tipus de democràcia que jo defineixo com a democràcia totalitària. Espanya és una democràcia totalitària. I és que Espanya no té cultura democràtica. Perquè si agafes la història d'Espanya veus que el tarannà democràtic és gairebé un element afegit. Tota la seva història és una història de conquestes, d'imposicions, de cops d'estat, i d'una incomprensió absoluta pels drets nacionals dels altres pobles... I això no s'arregla amb quatre dies de democràcia, això requereix molt de temps. L'Estat espanyol continua tenint una mentalitat profundament imperialista, que xoca brutalment amb un altre tarannà que és profundament democràtic, que és el del poble català, que al llarg de la seva història ha fet justament el contrari: tenir confiança en la paraula, en el pacte, la voluntat de posar-se en el lloc de l'altre...

Però el problema de Catalunya no deu ser només Espanya...
No, no, el problema és català, perquè és com quan una dona és víctima dels maltractaments del seu marit: el culpable, en majúscules, és el marit, que l'agredeix... Però quan aquesta subordinació de la víctima a l'agressor es perllonga al llarg del temps, arriba un moment en què la víctima és còmplice del seu agressor. L'autoestima és tan baixa, que no es veu amb cor d'obrir la porta i marxar, que seria el més entenimentat. I és el que ningú no entén: com és que continua allà dins d'aquella casa? Hi continua perquè ja ha perdut la consciència dels seus drets. Ja no confia en ella mateixa. Ha arribat a creure que sense l'agressor no és ningú. I aleshores no se'n separa. Doncs amb un poble sotmès durant segles, van passant les generacions i la gent va acceptant aquella situació com si fos irreversible.

I això pot canviar?
Jo crec que sí. Els estats tal com els concebem estan en declivi. Espanya sempre ha tingut un somni, que és ser com França, però ja ha perdut el tren, i ja mai podrà ser allò que ha volgut ser. Aquest somni encara cueja i es revolta, però en allò que entenem per Primer Món, l'arribada de nous estats, de nacions sense estat que es converteixen en estat serà una cosa que anirà venint. I a mi m'agrada molt això,  perquè allò que decideixi qualsevol poble a mi em sembla normal. Qui som nosaltres per decidir si Escòcia pot ser o no pot ser independent? Els escocesos ho han de decidir. A mi no em fa por que els pobles esdevinguin independents. A mi el que em fa por és que hi hagi pobles que esdevinguin sotmesos a la voluntat d'altres.

Més estats, doncs.
No hi veig el problema. El que és bo per a la humanitat és que els estats que apareguin siguin petits, perquè el perill de la humanitat són els grans estats, que sempre són el fruit d'imperis. Amb els estats petits no hi ha cap problema. Andorra és ben petit... Constitueix una amenaça per a la humanitat? No. Doncs si hi haguessin molts estats com Andorra, les forces estarien molt equilibrades. A mi el que em fa por són aquests monstres que es diuen Espanya, França, Estats Units, Rússia, etcètera. Això sí que fa por.

Quina concepció tens dels Països Catalans?
Els Països Catalans són una realitat absolutament tangible, que alguns intenten amagar, però que existeix. Hi ha un intent de fer creure que el terme Països Catalans respon a una mena d'imperialisme català que prové de Catalunya. Els qui diuen això, tenen una visió hispanocèntrica de la vida, que vol dir una visió imperialista, perquè justament els Països Catalans són l'antítesi d'això. El que contemplem és la possibilitat d'uns Països Catalans confederats, no amb una capitalitat a Barcelona, a la plaça de Sant Jaume, amb un únic president, sinó que hi podria haver tres presidents, o tres presidentes, i cadascun d'aquests països decidir per ell mateix, tot i que actuant d'una manera coordinada amb la resta. Això és ben elemental i aquí no hi ha imperialisme de cap mena, sinó respecte per les voluntats de cadascun dels integrants.

Parlant del tema de la llengua, com veus el català actualment?
El veig molt malament. La situació del català és alarmant, terrible. Sobretot perquè, a més a més, hi ha una voluntat dels polítics actuals d'imitar els anteriors. Si s'acusava Convergència i Unió de ser cofoista i de dir que tot anava molt bé i que la llengua anava meravellosament bé, donant-nos les xifres del coneixement del català tot ocultant les xifres d'ús... Els d'ara fan exactament el mateix. Diuen que tot va molt bé, que és meravellós, que hi ha molts estrangers que s'apunten a aprendre català, però el que no diuen és quants estrangers s'apunten a aprendre espanyol. No ho diuen perquè no interessa. Com tampoc no diuen a quantes classes assisteixen els que s'apunten a aprendre català i a partir de quin moment desapareixen perquè s'adonen que saber català a Catalunya no serveix de res. Això no ho diuen perquè la veritat és que no serveix per res. Es pot viure a Catalunya sense saber català i, en canvi, no es pot viure a Catalunya sense saber espanyol.

Creus que el català pot acabar desapareixent?
Sí, és clar. Però el català no desapareixerà per culpa d'Espanya, desapareixerà per culpa dels mateixos catalans. Una llengua no desapareix perquè algú l'ataca, una llengua desapareix perquè els que la tenen com a pròpia l'abandonen. És a dir, a mi no em poden fer desaprendre allò que sé, però si allò que sé no ho utilitzo, sóc jo el que contribueixo a la seva desaparició.

Creus que és possible un canvi de dinàmica?
Sí, encara és possible, si no ho cregués evidentment no escriuria sobre el tema, ni lluitaria sobre això. La llengua catalana encara no és morta, i per tant seria absurd llançar la tovallola i plegar. És cert que bona part del que ens passa és culpa nostra. La gent té el costum de parlar en espanyol a les persones que no són catalanes, encara que portin anys aquí. La pregunta és: si tu no li parles mai català a una persona de fora, quan aprendrà aquesta persona el català? Perquè és clar, com s'aprèn una llengua que no practiques?

16punt30 , 8/3/2007