Aquesta és la tercera adaptació cinematogràfica de la novel·la El vel pintat de Somerset Maugham, publicada en català per Plaza & Janés. La primera, a major glòria de Greta Garbo, es va fer el 1934, nou anys després de l'aparició del llibre, i la segona data del 1957 amb Eleanor Parker. Cap de les tres, però, fa justícia a l'obra de Maugham i al seu retrat d'un triangle clàssic -marit, muller i amant- en el marc de l'Anglaterra de començament del segle XX. Aquesta, concretament, es veu perjudicada per la desmenjada interpretació de Naomi Watts, sense cap química amb Edward Norton -excel·lent, per cert-, i per la manca de ritme d'una narració que no sols no progressa, sinó que esdevé apàtica, avorrida i sense un bri d'emoció. El melindrós ensopiment general és tan gran, que ni tan sols el director, John Curran, es molesta a donar sentit a la convivència de dues persones que no paren de castigar-se l'una a l'altra. Potser és que la letargia del film és una metàfora de la vida matrimonial.