És periodista i escriptor. Va néixer a Barcelona l'any 1950 i ha centrat els seus llibres d'assaig al voltant de l'independentisme català. L'any 1999 va publicar Jo no sóc espanyol i, des d'aleshores, ja no ha parat: La paraula contra el mur o TV3 a traïció són alguns del seus últims llibres. El passat 26 de gener es va estrenar a Sant Cugat una obra teatral seva -Èric i l'Exèrcit del Fènix-, basada en el llibre del mateix nom d'Èric Bertran, un noi de catorze anys que per mitjà d'un correu electrònic va demanar a supermercats DIA que etiquetessin en català i va ser portat a l'Audiència Nacional de Madrid sota l'acusació de terrorisme. La cosa va prou bé i, fins i tot, l'actor Joel Joan n'ha comprat els drets per fer-ne una pel·lícula.

El teu primer llibre es titulava Jo no sóc espanyol. Quina manera de començar, no?
Cal situar-se en l'any 1999. Una frase com ‘Jo no sóc espanyol' era una cosa que molta gent pensava, però que no gosava dir en veu alta. Quan la gent ho veu escrit en un llibre i dit per persones conegudes, com ara Tísner, Lluís Llach o Joel Joan, comença a pensar que si tota aquella gent ho diu, la independència deu ser una cosa ben normal. És com un abans i un després.

Tu ets periodista, escriptor i independentista, oi?
No necessàriament per aquest ordre, ha, ha!

T'ajuda o et perjudica el fet de ser un independentista declarat?
Més aviat em perjudica, perquè hi ha periodistes que utilitzen l'adjectiu en clau negativa. Vull dir que en la majoria dels casos en què se'm titlla d'independentista és per fer un advertiment al lector. Com si fos una mesura profilàctica. Així, al final, la gent t'acaba coneixent més per l'adjectiu que pels teus llibres.

Per què creus que TV3, com dius en el teu darrer llibre, ha traït Catalunya?
Perquè ha traït els principis fundacionals de l'emissora aprovats pel Parlament de Catalunya, uns principis que diuen que TV3 té el deure de crear un sentiment de pertinença a una comunitat nacional diferenciada. I és que encara que la seva davallada va començar abans, el gir espanyolista que ha donat amb el PSC al govern ha estat brutal. El pitjor de TV3 no és que estigui espanyolitzada, el pitjor és que pretén espanyolitzar-nos.

En què et bases per dir-ho?
En els telenotícies, per exemple, l'allau d'informació d'aquest estil és abassegadora. Tot, absolutament tot, passa per Espanya. De fet, hi surt molt més el nom d'Espanya que el de Catalunya. I ja no parlem dels Països Catalans. Només has de mirar els esports, on bàsicament parlen de triomfs i d'esportistes espanyols com Fernando Alonso. Què té a veure Fernando Alonso amb Catalunya? Què ha fet pel nostre país aquest senyor? És cert que hi pot haver gent espanyola a Catalunya que tingui interès per saber què fa un determinat esportista espanyol, però, per a això, ja hi ha TVE. Seguint aquest mateix patró, també hi ha catalans del Senegal o de l'Argentina interessats a saber què ha fet determinat esportista senegalès o argentí. El que fa TV3 és dir-nos que ha explotat una bombona de butà a Burgos, però no ens parla de les bombones que exploten a Dakar o a Buenos Aires. I mentre ens informa de la política espanyola o de la bombona de Burgos, no ens explica coses que formen part del nostre país. L'objectiu de TV3 és que els catalans interioritzem que Burgos forma part de la nostra realitat nacional i que veiem Perpinyà com una cosa aliena. El gruix de la informació és espanyola, especialment la política. Sembla que a Catalunya no passi res, talment com si no generéssim informació pròpia. És evident que espanyolitza molt més un telenotícies de TV3 que no pas la COPE o en Jiménez Losantos.

Per què creus que el tripartit de Montilla és tan espanyolista?
El PSOE ordena, el PSC executa i ERC obeeix. Desaprovo la decisió d'ERC d'haver fet Montilla president. A Montilla no se'l critica per haver nascut en un poble d'Andalusia, això no té cap importància, se'l critica pel seu espanyolisme. Seria meravellós tenir un president d'origen senegalès que defensés els drets nacionals de Catalunya. Nosaltres, en canvi, hem fet president algú que ens vol subordinats a Espanya pels segles dels segles. És indignant. Aquest espanyolisme el patirem ara, per exemple, amb la tercera hora de castellà, que es carrega la immersió lingüística. De fet, ja l'hem vist quan Joan Puigcercós ha penjat la bandera d'Espanya al balcó de la conselleria de Governació, cosa que no havien fet els dos consellers anteriors.  

Amb qui soparies més a gust? Amb en Carod i en Puigcercós o amb la CUP, Endavant i Maulets?
Tenint en compte que amb la divisió de l'independentisme mai no hi haurà independència, pagaria encantat el sopar de tots si amb això aconseguís asseure uns i altres a la mateixa taula. Em sap greu tants odis. Ens cal unitat. Quan siguem independents, ja se situarà cadascú en el seu lloc. Mentre ens barallem entre nosaltres, la independència és impossible.

Per què dius que els catalans ens odiem tant a nosaltres mateixos?
Perquè la relació de Catalunya amb Espanya és la mateixa que la que mantenen les víctimes de maltractaments amb l'agressor. Quan una dominació s'allarga en el temps, el dominat acaba assumint amb normalitat la seva condició. Durant molts anys els catalans hem interioritzat que som inferiors i que no tenim els mateixos drets que els espanyols.

Tu creus?
El poble català, a través del seu Parlament, aprova un Estatut d'Autonomia amb el 90% del diputats a favor, i després accepta com la cosa més normal del món que un altre Parlament, l'espanyol, el tombi i el canviï. És que no tenim dignitat?

No som ni els més pobres ni els més marginats d'Espanya.
Això demostra fins a quin punt és perversa la nostra patologia: tot i no ser inferiors econòmicament, acceptem ser inferiors políticament. De tota manera, el suposat poder econòmic català és un bluf. Som un poble escanyat per una espoliació fiscal sense comparança a Europa. La independència posarà fi a aquesta espoliació.

Com seria l'endemà d'aquesta independència?
Com el dia abans. El català acostuma a ser pragmàtic i entenimentat. Hi hauria més gresca que arran d'una victòria del Barça a la Champions, és clar, perquè el dia de la independència d'un poble és sempre un dia feliç. Però l'endemà la gent torna de seguida a la feina i els canvis els va notant i gaudint a poc a poc.

No creus que hi ha una certa por als canvis?
Sí, per immaduresa. Catalunya és sovint com un noi de trenta anys que no vol marxar de casa dels pares. Li fa por independitzar-se. Però el cert és que ja té trenta anys i que s'ha d'emancipar. I si, durant un temps, viu pitjor que a casa dels pares, s'haurà d'esforçar i buscar-se la vida perquè la llibertat és un acte de maduresa. Altrament estaríem parlant d'un pusil·lànime. Els catalans tenen por a la llibertat, perquè l'associen al perill. Som un poble acovardit. Tres segles de colonització fan molta feina.

No sé si és culpa meva, culpa dels dos o culpa del país. Però en aquesta entrevista, no hem parat de repetir que som catalans cada cinc minuts. Cal?
El que demostra aquesta entrevista és que hi ha un problema no resolt. Si la nostra identitat no fos qüestionada dia rere dia, no caldria insistir-hi. Els escriptors de països independents no parlen d'independència, senzillament l'exerceixen.

La Directa , núm. 35, 31/1/2007