La discapacitat nacional
El galdós espectacle polític d'aquests darrers dies és fill d'aquesta discapacitat. Diem que volem líders disposats a jugar-se els seus càrrecs per Catalunya, diem que volem dirigents que prioritzin els drets nacionals per damunt dels interessos de partit, però oblidem que ells, com nosaltres, també són part d'aquest mateix cos discapacitat; oblidem que 300 anys prostrat en una cadira de rodes és massa temps en la vida d'un poble per esperar que s'alci i que camini amb normalitat d'un dia per l'altre.
Per això no només ha estat trist l'afer de la inoportuna proposta d'Esquerra Republicana a Convergència i Unió sobre l'autodeterminació, també ho ha estat la manera de reaccionar d'aquesta última. ERC, certament, ha oblidat que en tots els àmbits de la vida, tan important és el que es diu com la manera com es diu, i la manera en què ha formulat l'esmentada proposta no ha pogut ser més llastimosa. Però també ha estat llastimosa la por de CiU a adquirir el compromís d'acceptar-la. La proposta deia: "...el poble de Catalunya ha d'exercir el seu dret democràtic a decidir la constitució d'un Estat propi en el si de la Unió Europea". No es pot dir més clar. La reacció de CiU, en canvi, ha estat demanar l'expulsió d'ERC del govern. D'això se'n diu el món a l'inrevés. I és que el país necessita que aquestes dues forces abandonin d'una vegada l'odi infantívol que es tenen i s'adonin que sense elles no hi ha futur nacional. És, per tant, sentit d'Estat allò que se'ls demana. Només una pregunta em neguiteja: pot, un poble, tenir sentit d'Estat sense tenir Estat?
El Singular Digital , 3/4/2007