Realment deliciosa aquesta pel·lícula pòstuma de Robert Altman. La va rodar ja malalt i hi havia dubtes seriosos que la pogués acabar. Parla del tancament del teatre des del qual emet els seus programes una emissora de ràdio de Minnesota i de les històries individuals d'un petit estol d'artistes locals. Són artistes de segona fila que es troben gairebé al final del seu camí, persones conscients que han pres decisions equivocades al llarg de la vida i que aquesta ja no els durà noves oportunitats. Atrapats en la solitud, formen part d'una petita comunitat que troba en l'esperit de grup un refugi contra un món que ja no és el seu. La música a la ràdio ha estat derrotada no sols per la televisió, sinó també pels pontificadors. Triomfa, per tant, el qui parla, no pas el qui escolta. Els qui escolten, com el públic invisible del film, són gent d'un altre temps. No hi ha amargor ni ressentiment, però. Tot i que l'àngel de la mort, encarnat per Virginia Madsen, es passeja entre bastidors, els personatges es comporten d'acord amb un desig innocent, aquell que ens diu que sempre hi ha un demà.