En defensa de la llibreria Ona
No fa gaire, Quim Monzó s'hi va referir en el moment de rebre el premi Trajectòria que li va concedir el món literari i editorial. I és que els fets són més greus del que semblen, perquè al darrere hi ha un component racista. No és un racisme de pigmentació, és clar, és un racisme de baix ventre, un racisme que neix de la ràbia i de la impotència que experimenta l'espanyolisme en veure que, després de tres-cents anys de sotmetiment, el sotmès encara manté les constants vitals i es permet la gosadia de tenir una llibreria al bell mig de Barcelona que només ven llibres en català. No és això una provocació per a un catalanofòbic? No és aquest un model de llibreria que cal escarnir per tal que no proliferi?
La Llibreria Ona fa quaranta-cinc anys que existeix, quaranta-cinc anys que tenen com a base la catalanitat insubornable dels seus promotors, liderats per Josep Espar i Ticó, i la continuïtat de Jordi i Montserrat Úbeda, pare i filla que el desembre passat van rebre la distinció "Arrelats a la ciutat" en reconeixement a un establiment que forma part del paisatge urbà de Barcelona en la mateixa mesura que la llibreria Les Voltes en forma part del de Girona. Aquesta última, per cert -també impulsada per Espar i Ticó-, és víctima d'un ferotge assetjament immobiliari que només la fermesa de Feliu Matamala, no pas de la classe política, ha salvat fins avui de la desaparició.
Sembla una ironia que unes llibreries que han sobreviscut el franquisme i que, com explica Ona en la seva pàgina web, "són un testimoni de la voluntat de supervivència que el nostre poble va haver de mantenir per fer front a les agressions constants a què era sotmesa", vegin avui amenaçada la seva existència. Pensem-hi i treguem-ne conclusions.
El Singular Digital , 10/4/2007 (català)
eurotribune.eu , 13/4/2007 (català, anglès, espanyol, francès)