Sembla que la derrota espectacular de les passades eleccions han sumit el PSOE de Catalunya en un estat de desesperació que l'empeny a fer coses que el posen cada cop més en evidència. Altrament no s'explica que després de tants anys de fer-se passar pel que no era –catalanista, deia–, tot d'una, albirant una nova derrota gegantina a les eleccions municipals, hagi decidit mostrar la seva autèntica identitat de la mateixa manera que ho feia Yul Brynner en aquella despietada sàtira de la hipocresia anomenada The Magic Christian. La situació és tan crítica per als socialistes, que han decidit abandonar la demagògia i passar directament a l'amenaça. Ara, a través del seu viceprimer secretari, Miquel Iceta, han amenaçat Artur Mas que no col·laboraran amb el govern si participa en la consulta sobre la independència del proper 10 d'abril a Barcelona. I ho han reblat així, sense el més mínim sentit del pudor: "El govern de la Generalitat no va rebre un mandat popular d'orientació sobiranista i, per tant, el president no pot donar suport a les consultes independentistes participant-hi".

D'entrada, caldria que els socialistes ens aclarissin d'on treuen que l'element sobiranista no forma part del resultat de les darreres eleccions. Si ho diuen per Convergència Democràtica s'equivoquen, ja que, sense entrar a analitzar la coherència o incoherència de cada vot, és prou sabut que hi ha més independentistes a CDC que a cap altre partit per una simple raó aritmètica. Però el més escandalós de tot plegat es troba en la segona part de la frase, quan diuen que "el president no pot prestar suport a les consultes independentistes participant-hi". I per què no? Perquè ho diu el PSOE del carrer Nicaragua, potser? Ja és ben veritat que quan algú està desesperat no acostuma a mesurar les seves paraules. Si els socialistes ho fessin s'adonarien del galdós paper que els reserva la història al costat del Partit Popular com a enemics viscerals dels drets nacionals de Catalunya i dels més elementals principis democràtics: el dret a la llibertat d'expressió i el dret a l'autodeterminació dels pobles.

És molt greu que un partit polític gosi amenaçar el president d'un país per exercir el seu dret a votar. Molt greu. Però que sigui greu no vol dir que sigui sorprenent. D'aquest partit ja no sorprèn res. Els socialistes catalans saben que la progressiva maduresa nacional de Catalunya està fossilitzant per moments el seu discurs i que les consultes tenen el valor impagable de posar cadascú al seu lloc. I el lloc del Partit Socialista, en aquesta qüestió, ja s'ha vist, és al costat de Ciudadanos i del Partit Popular. És a dir, un tripartit que ha declarat la guerra a les consultes –"Combatrem l'independentisme" perquè "la sobirania popular correspon al govern espanyol", va dir Iceta el 15 de juny de 2010– i que és molt conscient del valor simbòlic que pot tenir la participació d'Artur Mas en la consulta del 10-A. El nacionalisme espanyol, encarnat per aquestes tres formacions, ja va treure foc pels queixals no fa gaire quan Jordi Pujol va dir que no hi ha cap més alternativa que la independència. I és que totes tres són molt conscients de l'enorme ascendència que tenen les paraules de l'expresident sobre la societat catalana i temen que la imatge de Mas, votant, rebli el clau i legitimi encara més davant del món la identitat nacional de Catalunya.

I després diuen que les consultes no són vinculants. I tant que ho són. Si no ho fossin, no farien tanta por a segons qui ni els socialistes les combatrien amb tanta ràbia. Heus aquí el PSOE de Catalunya sense màscara. En època de Franco, els seus dirigents i bona part de la militància assistia als recitals dels Setze Jutges fent-se passar per progres, per demòcrates i per antifranquistes tot cridant: "Llibertat d'expressió!". I, ves per on, trenta-sis anys després, quan ocupen llocs de responsabilitat política al país com a diputats, alcaldes o regidors, es dediquen a criminalitzar, perseguir i boicotejar la llibertat d'expressió per mitjà d'amenaces i coaccions, fins i tot al president de Catalunya. El seu galdós argument és que si el president votés estaria fent una acció política que no tothom comparteix. Cosa que és certa. El problema és que si no vota, també farà una acció política que no tothom comparteix. El parany socialista, per tant, rau a fer-nos creure que només fa política aquell que exerceix el seu dret a decidir. Qui es queda a casa, afavorint que altres decideixin per ell, en canvi, no en fa, de política. Esperem que Artur Mas no caigui en un parany tan estrafolari com aquest i que el proper 10 d'abril, exercint el seu dret a vot, doni exemple d'autoestima i de respecte a la més democràtica, cívica i pacífica forma de manifestació d'un poble: l'expressió de la seva voluntat a través de les urnes.

El Singular Digital , 15/3/2011