El millor de Tú la letra, yo la música són els divertits crèdits inicials i el fet que Hugh Grant s'hagi esforçat per cantar amb la seva veu en lloc de ser doblat, la resta resulta bastant insípid i anodí fins al punt que no hi ha ni una sola escena o moment capaços d'alliberar l'espectador de la seva letàrgia. La química amb Drew Barrymore, per altra banda, tampoc no acaba de funcionar i l'interès argumental, sense el més mínim bri d'emoció, és nul. Que el televisiu Marc Lawrewnce (Amor amb preavís) en sigui el director ja ho diu tot. I és que es tracta d'una pel·lícula feta a mida de Hugh Grant per tal que aquest pugui desenvolupar tot el ventall de ganyotes, d'embarbussaments i de moviment d'ulls i de celles que el caracteritzen com a actor. Una mostra més, en definitiva, de fins a quin punt la comèdia romàntica de Hollywood ha tocat fons.