És una llàstima que Spider-Man 3 caigui en digressions de caràcter secundari en lloc de centrar-se en l'immens cabal temàtic que li ofereixen els seus protagonistes. Si ho hagués fet així, ara estaríem parlant d'una pel·lícula magnífica de Sam Raimi –autor de les dues anteriors- sobre els reptes que planteja la maduresa i la capacitat de perdonar. I és que hi havia molt més material en totes aquelles coses que Peter Parker i la seva xicota encara no han resolt de la seva relació, que no pas en els elements destinats a enlluernar l'espectador. Per desgràcia, el film escull aquest segon camí i abandona el que el portaria a aprofundir en dos reptes genuïnament humans: la dificultat de gaudir del reconeixement dels altres sense caure en la vanitat i l'exercici de les responsabilitats sense renunciar als principis. Contràriament a això, Spider-Man 3 obre diversos fronts narratius que després es veu incapaç de tancar. Potser hi té a veure el fet que la trilogia acabarà esdevenint tetralogia.