És una llàstima que les obres teatrals que no es representen al Teatre-Auditori tinguin tan poca acollida a Sant Cugat. I no és una qüestió de nivell, perquè la tasca que porten a terme Dolors Vilarasau o Fila Zero o la gent de Valldoreix, per exemple, és interessantíssima. A la Unió, per citar una sala genuïnament santcugatenca, s'hi fan muntatges modestos i amb cares desconegudes, però de gran qualitat.

Aquesta sala va programar no fa gaire quatre representacions de La traïció, de Harold Pinter, amb música en directe, i la resposta del públic, quant a assistència, va ser molt poc generosa. Hi havia una mica de gent, sí, però molt per dessota de la que s'espera en una ciutat de 76.000 habitants que es defineix a si mateixa com a "terra d'artistes". ¿No interessa l'esforç d'una petita companyia, com la dirigida per Teresa Canas, per apropar-nos un text exquisit d'un Premi Nobel de Literatura? ¿Com és possible que, tractant-se de Harold Pinter, el dramaturg viu més prestigiós internacionalment i un dels intel·lectuals més compromesos amb els drets humans, la resposta fos tan minsa? Estem parlant d'una obra extraordinàriament cínica que Pinter va escriure ara fa trenta anys sobre tres personatges, marit, dona i amant, que formen un triangle consentit pel primer i que l'any 1982 va ser portada al cinema amb Ben Kingsley, Patricia Hodge i Jeremy Irons com a protagonistes.

Quina llàstima, repeteixo, que apostes com aquesta, amb preus força assequibles, passin tan desapercebudes. Publicitar-les és important, és clar, però, com fer-ho sense ingressos? Només queda la difusió que en faci aquest diari, cosa relativament efectiva atès que són milers els santugatencs que no llegeixen mai premsa local. Són els mateixos santcugatencs que han fet de la ciutat una perllongació del seu dormitori.

Diari de Sant Cugat , 11/5/2007