En el tercer capítol de 'Fahrenheit 451', llibre meravellós de Ray Bradbury, un home-llibre diu: "També nosaltres cremem llibres. Els llegim i els cremem, perquè ens fa por que els trobin. [...] És millor desar-ho tot al cap, on ningú no pugui veure-ho ni sospitar-ne l'existència. Tots som fragments d'història, de literatura i de llei internacional. De tant en tant ens detenen i ens escorcollen, però en la nostra persona no hi ha res que ens pugui comprometre". L'obra de Bradbury, com recordarem, parla d'una societat en què la lectura està tipificada com a delicte, perquè fa que la gent pensi per si mateixa i es reveli contra el poder que l'oprimeix. El govern espanyol no gosa arribar a aquest extrem -per bé que de ganes no li'n falten-, però utilitza mesures de repressió jurídica que van en la mateixa línia, com ara la criminalització de persones que llegeixen obres que li són desafectes. Jo, per la meva condició d'escriptor, ho he pogut viure aquests dies de manera directa arran d'una notícia publicada pel digital El Español.

La notícia en qüestió, signada pels periodistes Daniel Montero i Esteban Urreiztieta, es fonamenta en una fotografia del domicili particular de Daniel Osácar, extresorer de CDC, en què es veu en primer pla el meu llibre Jo no sóc espanyol. Concretament diu això: "Sobre el prestatge, el llibre més accessible per a Osácar és un assaig sobre la 'identitat catalana' amb el títol Jo no sóc espanyol". El terme "identitat catalana" el posen entre cometes perquè es veu que els sobta força. Què és això, d''identitat catalana', devien pensar. I tot seguit, per si el llibre no és prou explícit, citen una frase meva per tal que quedi clar com penso i què dic: "Quan la legalitat no és justa, és de justícia transgredir la legalitat".

Naturalment, no hi ha notícia. Vull dir que la notícia no aporta ni pretén aportar la més mínima dada sobre l'operació Petrum. El seu únic objectiu és manipular el marc mental del lector per tal que relacioni el suposat delicte d'Osácar amb l'independentisme. Fins aquí, res de nou. Això ja fa temps que l'Estat espanyol, en no tenir arguments, ho practica dia rere dia. Els elements veritablement greus de la notícia i de la foto en qüestió són uns altres, i els advocats del cas són els primers que hi haurien d'aprofundir. Parem-hi atenció per mitjà d'unes preguntes:

• Per què la foto no porta incorporat el logotip de la Guàrdia Civil?
• Qui va fer la foto? La van fer persones alienes al cos? Aleshores, qui les va avisar?
• Si eren persones alienes, per què la Guàrdia Civil va permetre que es moguessin lliurement per la casa?
• Si no hi va entrar cap persona aliena, és obvi que la foto pertany a la Guàrdia Civil. Significa això que és el mateix cos qui la filtra?
• Si el cas està sota secret de sumari, com és que el jutge no diu res davant la circulació de material fotogràfic?
• Que potser és el jutge, qui té interès a vincular públicament l'independentisme amb la delinqüència?
• Se'n pot dir justícia, d'uns tribunals que, ja sigui per activa o per passiva, estan directament involucrats en irregularitats?
• Quina és la legitimitat d'una justícia que filtra o que permet el filtratge a 'premsa amiga' de material de casos en secret de sumari per estigmatitzar ideològicament un acusat, a partir d'un llibre trobat al seu domicili, i elaborar judicis d'intencions sobre la seva persona? Una persona, a més, que, mentre no es demostri el contrari, és innocent.

De preguntes, se'n podrien fer més, ja que la justícia espanyola està totalment desacreditada. Fins i tot, quan un jutge veritablement independent no dubta a tractar una princesa com un ciutadà qualsevol, els papers es capgiren i la fiscalia es transforma en aliada de la defensa. Això per no parlar de la inhabilitació escandalosa del jutge Santi Vidal, per haver dedicat les seves hores de lleure a redactar una hipotètica Constitució catalana. A aquests extrems hem arribat: ara són els tribunals espanyols els qui ens diuen què podem escriure i què podem llegir. Cal recordar, arribats a aquest extrem, que la criminalització de les lectures de la gent és pròpia de règims feixistes. Només els règims totalitaris consideren un delicte que l'ésser humà pensi per si mateix, només els règims totalitaris fan maniobres com la de la foto esmentada. La maniobra és clara: volen crear una lògica natural entre el fet de ser acusat per la fiscalia i llegir el llibre 'Jo no sóc espanyol' amb la intenció que la societat estableixi una relació entre el pensament ideològic de l'acusat i allò de què se l'acusa.

No és estrany que la justícia espanyola s'adoni del seu descrèdit a Catalunya. Qui sembra cards, espines cull. Aquest cas, com tants altres, és una prova fefaent que la divisió de poders a l'Estat espanyol no existeix i que els seus tribunals s'han convertit en un instrument de repressió política.

El Món , 1/11/2015