Sant Cugat és una ciutat que, des del punt de vista urbanístic, té com a mínim un parell de rostres. D'una banda, hi ha el rostre que publicitem cap a fora i que ofereix una imatge idíl·lica de la ciutat: la d'un Sant Cugat benestant farcit de zones verdes on caminar és un plaer quotidià. Però hi ha també un rostre menys amable, un rostre que sovint tendim a amagar a tots aquells que, de fora estant, arriben a creure's que Sant Cugat és la ciutat ideal per viure, i aquest rostre és la transformació que experimenta la nostra ciutat en un senzill dia de pluja. Quan plou, Sant Cugat es converteix en una ciutat hostil al vianant. Els carrers, amb drenatges propis del Tercer Món, s'omplen de bassals i es fa impossible creuar-los sense submergir-hi els peus. Quan plou, diguem-ho clar, no es pot caminar per Sant Cugat; no es pot caminar ni tan sols per la vorera, perquè els nombrosos tolls de la calçada deixen literalment xops els vianants cada cop que hi passa un cotxe conduït per un incívic.
En definitiva, estem parlant d'un fet tan vergonyós que només es pot entendre des del menfotisme de la regidoria d'Urbanisme: la impossibilitat de caminar per la ciutat quan plou. Una impossibilitat que en una ciutat escandinava suposaria, en el millor dels casos, el cessament fulminant del titular de l'àrea o l'impediment que tornés a presentar-se en unes noves eleccions. Però, és clar, no som escandinaus, som llatins, i un dels pitjors defectes dels llatins és el "ja està bé" com a actitud davant la vida. Ens interessa molt més l'estètica de la immediatesa que no pas el rèdit de la solidesa, ens estimem més inaugurar un espai ciutadà que dotar-lo de contingut. Per això tenim illes de vianants plenes de cotxes i rambles enjardinades sense clavegueres. En definitiva, una lluminosa façana de cartró pedra.
Un bomber desembussa l'entrada del clavegueram en un carrer de Sant Cugat del Vallès.