Fa de bon llegir que la comissaria dels Mossos d'Esquadra a Sant Cugat disposarà de càmeres de videovigilància a totes les dependències a partir del juny del 2008. Ben mirat, no s'entén gaire que calgui esperar tant per disposar d'una cosa tan simple destinada a garantir els drets humans -les pistoles, les porres i el famós punxó hi són des del primer dia, oi que sí?-, però és bo saber que aquests drets tindran l'inquietant ull de la càmera com a aliat. Això és important en un Estat com l'espanyol, que apareix any rere any a les llistes de l'ONU i d'Amnistia Internacional entre els països que practiquen la tortura. En aquest sentit, recordem la sentència del Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg, del 2 de novembre de 2004, condemnant l'Estat espanyol a indemnitzar amb 8.000 euros cadascun els quinze independentistes torturats el 1992, arran de l'anomenada operació Garzón, i a pagar els costos legals del procés, valorats en 12.000 euros.
Aquest dimecres, precisament, a l'Espai Terra Dolça de Sant Cugat, es va celebrar un acte titulat "Silenci: aquí es tortura" amb la presentació de l'informe 2006 sobre els maltractaments a l'Estat espanyol, a càrrec de dues representants de l'Associació contra la Tortura, i la projecció d'un documental impressionant sobre aquesta qüestió. Les càmeres, per tant, ja ho hem vist, són vitals per garantir els drets de les persones. Ho són les càmeres i ho és el so. Per això la pregunta és pertinent: per què són sordes les càmeres de les comissaries? Per què tenen desactivat el micròfon i només ofereixen imatges mudes? No compten les agressions verbals? No compten l'assetjament psicològic i els insults racistes o ideològics? Quin misteri. Joan Saura ens haurà d'explicar per què no podem sentir allò que veiem.