Una tragicomèdia que glaça el somriure
Poc s'imaginava l'Èric Bertran, un estudiant adolescent de Lloret, què li suposaria enviar uns correus electrònics demanant l'etiquetatge en català a diverses empreses d'alimentació. Tenint en compte les conseqüències que va tenir aquest acte del tot civilitzat i esporàdic, un només pot pensar en Kafka o en l'humor més negre, i així, quedar-se curt. Tothom recorda aquells fets del 2004, els mitjans de comunicació en van parlar de manera continuada. Ara, després de l'estrena de la versió teatral sobre el cas, Víctor Alexandre, autor de l'obra, publica a Proa el llibre amb el text. Precedit per uns pròlegs i estructurat en un sol acte, el llibre evoca aquells dies en què la realitat colpia molt més fort que la ficció habitual i en els quals el jove Èric vivia allò que generalment i per sort només llegim a les novel·les o veiem a les pel·lícules. Suposem que a catorze anys, llevar-se amb una nombrosa brigada antiterrorista provinent de Madrid al menjador de casa, pel fet d'haver enviat uns correus electrònics, deu ser una experiència difícil d'oblidar.
Amb recursos que van més enllà de la dramatúrgia habitual, com la presència a l'obra de l'autèntic Èric a través d'un monitor, el text passa amablement i a ritme trepidant. Una tragicomèdia que glaça el somriure. I ara que estem de moda, Terry Gilliam n'hauria de fer la pel·lícula.
Àlex Barnils
Tot Sant Cugat , núm. 1069, 20/7/2007