L'Estatut de la Resignació
Arribats aquí, només la psicologia pot explicar aquest tipus de conducta per part d'un país que afirma ser una nació i que actua com una llar d'infants. Recordem, sense anar més lluny, quin va ser el seu comportament durant el cas Carod: en lloc de tancar files davant dels atacs procedents de Madrid, tots els partits catalans van aprofitar l'ocasió per intentar destruir Esquerra Republicana i amb ella la representació parlamentària de l'independentisme. Per sort no ho van aconseguir, però es va perdre una oportunitat extraordinària de comportar-se amb maduresa i intel·ligència i de demostrar que Catalunya és realment la nació que diu ser. Ara, amb el nou Estatut, ha tornat a passar el mateix. Totes les forces polítiques han negociat per separat amb el govern espanyol posant el seu egoisme partidista per davant dels interessos de la nació catalana. I el més greu és que l'autoestima nacional és tan baixa que no hi ha prou coratge per demanar-los que si encara els queda un mínim de vergonya s'allunyin de la vida política per sempre.
Això no obstant, el poble de Catalunya ha de saber que els partits que han aprovat aquesta mascarada, és a dir, CiU, PSC i ICV estan mentint per mesquinesa política i per manca de dignitat nacional fins al punt de pretendre, amb les seves coaccions, convertir-nos a tots en còmplices d'una estafa històrica. I és que no haurà transcorregut un any, dos a tot estirar, de l'aprovació definitiva d'aquest Estatut que ja s'hauran fet visibles totes les seves mancances. Els pactants, naturalment, ho saben i no volen enfonsar-se sols, per això exigeixen el nostre "sí", perquè la seva mesquinesa sigui també la nostra.
Deia Josu Jon Imaz que "CiU hauria d'haver liderat la Generalitat, però ERC, en lloc de donar suport a un president nacionalista, va votar Maragall". Doncs bé, res millor que el pacte Mas-Zapatero per comprendre les raons per les quals aquella aliança no es va fer. Això no vol dir que l'altra opció fos millor -si d'alguna cosa no hi ha dubte és de l'insubornable espanyolisme del PSC-, però fins a quin punt es podia confiar en CiU, una força política que podent pactar amb ERC va preferir fer-ho amb aquells que encarnen els valors del franquisme i va fer dos cops president del govern espanyol un falangista com José María Aznar?
CiU ha comès dos gravíssims errors. Un d'ètic, la mentida, i un altre de polític, creure's que la partida s'ha acabat. Les seves ànsies de venjança contra ERC són tantes que ha jugat precipitadament les seves cartes i ara suspira per unes eleccions avançades convençuda de guanyar-les. Ni li ha passat pel cap el cost que acostuma a tenir en vots la traïció a un país quan és descoberta.
Esquerra, en canvi, es troba en un moment clau de la seva història, d'aquí les pressions que rep en tots sentits. I és que tots la necessiten. Per un costat, els signants de l'Estatut de la Resignació necessiten el seu vot per legitimar-se davant la societat i davant la història i impedir la consolidació de l'independentisme com a garant de la dignitat nacional; per altre, el Partit Popular necessita també aquest "sí" d'ERC per poder presentar Zapatero com un claudicant als ulls de tota Espanya. Només a Zapatero, doncs, tot i que guardi les aparences, li interessa el "no" republicà, atès que aquest "no" és justament la seva millor arma contra el discurs apocalíptic del PP.
Per adonar-se de l'ensarronada que suposa aquest Estatut, segellat a dues mans pel nacionalisme espanyol de centre i el regionalisme català de dretes, n'hi ha prou de recordar la satisfacció de Josep Piqué, només conèixer-se l'acord, felicitant-se per veure reflectides en ell les propostes estatutàries del Partit Popular. Mariano Rajoy i Ángel Acebes van silenciar immediatament Piqué perquè no desllorigués la seva campanya d'assetjament a Zapatero, però Piqué, sense proposar-s'ho, ja havia obert els ulls a Catalunya sobre la gran mentida que constitueix aquest Estatut. I si a aquesta satisfacció del PP català hi afegim la d'alguns membres de la caverna espanyola, com ara José Bono, Peces Barba o Rodríguez Ibarra, que s'han mostrat encantats amb el resultat i amb la falta de dignitat de la dreta catalana, capaç d'humiliar tot un país per tal de recuperar el poder i tenir un ministeri a Madrid, qualsevol català que tingui dubtes sobre la malignitat d'aquest Estatut ja les haurà esvaït.
Esquerra hauria de tenir en compte que la seva credibilitat futura depèn de la seva fermesa actual. Ha d'estar disposada a fer un pas enrere per fer-ne dos endavant en futures eleccions i deixar que CiU, PSC i ICV siguin víctimes del seu propi engany. En aquesta qüestió, el "no" d'Euskal Herria a la Constitució espanyola pot ser un bon exemple. Atès que els bascos, en aquell referèndum, no votaven com a bascos sinó com a espanyols, van haver d'acceptar una Carta Magna que no volien, pero ningú a l'Estat espanyol té avui més autoritat moral que ells per rebutjar els principis involucionistes que en aquesta Carta apareixen. Aquest és l'exemple que hauria de seguir Esquerra: no deixar-se arrossegar al descrèdit de la resignació per les altres forces polítiques i mostrar-se com l'únic partit que no va mentir al poble de Catalunya en un moment clau de la seva història. Aquesta aparent fragilitat d'avui serà la seva força de demà.
Berria , 16/2/2006 (èuscar)
Nabarralde , 17/2/2006 (espanyol)
Racó Català , 18/2/2006 (català)