La caiguda en picat de les emissores de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió no pot ser més espectacular. En només tres anys, el projecte espanyolitzador dissenyat pel Partit Socialista ha assolit bona part dels seus objectius: TV3 s'ha convertit en el tercer canal de Televisió Espanyola i Catalunya Ràdio en la versió catalana de la SER. L'únic que diferencia aquestes emissores de les seves germanes espanyoles és la llengua, però només en part, ja que la presència innecessària de personatges hispanoparlants de segona fila (innecessària perquè no aporten res que no pugui aportar un catalanoparlant de la mateixa especialitat) és abassegadora i constitueix un menyspreu constant a l'audiència nord-catalana.

Val a dir, però, que els catalans del nord no n'esperen res del règim de Montilla en matèria de comunicació. Saben que la delegació de TV3 a Perpinyà no és res més que un domicili privat i que l'actualitat informativa d'aquelles contrades no existeix per la senzilla raó que mai no hi passa res. La Catalunya Nord, com és ben sabut, és una mena de paradís terrenal on el temps no compta i la gent passa l'estona collint floretes que després escampen pels carrers per poder-hi caminar descalços. Això, és clar, obliga TV3 i Catalunya Ràdio a cobrir els minuts dels seus informatius amb notícies sobre meduses a Almeria, accidents de trànsit a Burgos o boira baixa a Tomelloso.

També forma part del mateix projecte la misteriosa desaparició de l'himne nacional de Catalunya –himne dels Dragons Catalans- en la transmissió de la final de rugbi que TV3 va oferir el passat 25 d'agost. El dogma deia que calia evitar tota escenificació "nacional" de Catalunya a l'exterior, no fos cas que l'independentisme creixés a l'interior, i carregar els neulers als britànics. Per sort, ja hi ha hagut fonts autoritzades que han desmentit l'excusa donada per l'emissora i sabem que el Canal 33 només va utilitzar cinc dels dotze minuts de què disposava abans del partit. El fet és greu, perquè, encara que la prohibició fos certa, els responsables de TV3 tenien l'obligació de negociar les imatges prèviament per tal d'evitar qualsevol contingència. El problema és que aquesta negociació és impossible en unes emissores que necessiten dir el nom d'Espanya cada deu minuts per sentir-se realitzades i que expressen el seu provincianisme ensumant les flatulències del Real Madrid tot radiant -com ara fa Catalunya Ràdio- els partits que disputa aquest equip. És la seva manera de col·laborar amb la trama radial de l'Estat de convertir Madrid en la capital real dels catalans i Espanya en el centre neuràlgic de la seva vida.

Hi va haver un temps en què Ràdio 4 i Catalunya Ràdio competien en eslògans. La primera deia que era una emissora de Ràdio Nacional d'Espanya a Catalunya mentre que la segona es proclamava la ràdio nacional de Catalunya. Doncs bé, els socialistes les han unificades. Ara, tant l'una com l'altra, són el mateix: les emissores nacionals d'Espanya a Catalunya.

e-notícies , 3/9/2007